Reserva Nacional Altos del Lircay

Vilches Alto és un poblet que hi ha a uns 100Km de Talca. Just allà, comença el Parc Nacional d'Altos del Lircay. L'he visitat ja tres vegades fins avui i és un lloc que val molt la pena. Per arribar-hi, surt un bus des de la terminal de Talca a les 7 i quart en teoria, però en realitat se'n va a l'hora que vol en tre les 7:10 i dos quarts de vuit. És una tartana que deu tenir 20 o 30 anys almenys. El viatge és una mica pesat perquè són uns 50km per carretera, i els últims 50 per un camí de terra que va pujant i fent curves. A més, s'atura moltes vegades a diferents parades per recollir i deixar passatgers. Són unes 2h de trajecte que normalment les aprofitem per dormir. A Vilches Alto (1000msnm) hi ha alguna casa de fusta, un càmping i un lloc on donen de menjar. Aquí és on anem a fer l'entrepà (pa, palta i tomata) abans de les excursions. Cap allà a quarts de deu ja estem a punt per sortir.

Dia 1: Pujada al Peine

El primer dia vam pujar a un pic que es diu el Peine (2467m). Per anar-hi no cal entrar per l'entrada del parc i ens estalviem l'entrada. La pujada és molt maca, va pujant bastant fort i fent esses amb unes vistes impressionants de la reserva.

La vista de la pujada

No es veu molt bé però hi ha un riu que baixa

Normalment el camí està cobert de neu (ara no n'hi ha) i costa una mica seguir-lo, però anem fent i arribem a el coll on ja es veu el cim. Devem estar a 2000m i només queda el tros final. Aquesta pujada és curta però es fa suar. És molt empinada i a vegades hi trobem neu. A mig camí trobem un senyor que baixa i ens quedem a xerrar amb ell una bona estona (era molt simpàtic, però no callava mai). Ell té una casa allà i ha donat mil voltes pel parc. Ens diu que no podrem arribar a dalt perquè per culpa de la neu és perillós, però que des de gairebé a dalt tindrem molt bona vista. Ens despedim i continuem amunt. Un cop a dalt, veiem que tenia raó. Ens falten uns 50m per arriba a dalt i haguéssim pogut intentar arribar-hi, però una relliscada i ens haguéssin hagut d'anar a buscar 300m més avall. Desistim.

Aquest és el cim del Paine, i el que ens va faltar per arriba a dalt

Des de gairebé a dalt es pot veure una de les parts més famoses del Parc. És la Laguna del Alto. Aquest dia no vam poder baixar-hi per culpa de la neu, però ens queda pendent per més endavant. Realment, el senyor tenia raó, la vista és molt bonica, tant de la Laguna (tot i que està coberta per neu i gel) com la resta del paisatge.

La Laguna del Alto amb la catifa de neu

Amb els volcans Descabezado Grande i el Quizapú (també anomentat Cerro Azul) al fons

Roques, i Andes al fons

 ...i més Andes

I ja només ens queda la baixada, que és molt ràpida, totalment camp a través i molt divertida. Arribem amb temps per la cerveseta fresca i pujar al bus de les 2 per tornar (n'hi ha un altre a les 5).

Dia 2: Ruta a l'Enladrillado

Repetim la rutina del primer dia, un bon cop de cap al bus, un entrepà de pa amb palta i tomata i a trotar cap a l'entrada del Parc. Anem a l'Enladrillado, una esplanada a uns 2000m d'altura que està plena de pedres planes molt grans on diuen que hi aterren ovnis. No se sap ben bé com tantes roques semblants van poder formar fa anys i panys aquest indret. Encara està nevat, i només es pot veure una petita part de tota la zona. Arribem a la cabana del guarda i resulta que els xilens paguen 2000 pesos i els extrangers 4000 pesos (toca't els collons!). Paguem amb mala cara i anem tirant. El camí fins a la pujada final a l'Enladrillado és estret, bo per córrer i puja molt suaument. Són uns 8km amb molta boira que no ens permet veure massa el paisatge. No triguem massa a arribar al principi de la pujada. Aquesta sí que és més dura, primer entre un bosc d'arbres i llavors, ja sense massa vegetació fins dalt de tot. La veritat és que la neu no ens deixa veure la majoria de les  pedres, però la boira ha marxat i el paisatge és preciós.

M'encanta aquesta foto

Un cop tot vist i haver menjat una miqueta, baixem avall que fa baixada (molt divertida). Una vegada a baix, encara ens queda temps i decidim seguir el camí una mica més fins al mirador del Valle del Venado. Parlem amb uns suïssos que porten dies de ruta per allà i ja se'n tornen. Des d'allà es pot veure, com no, el Valle del Venado, tot el llit del riu i els volcans al fons. També és veu lava solidificada de fa molt de temps que s'ha quedat alla petrificada. Llavors ve una altra baixada fins a la vall. Aquesta sí que és més tècnica i més difícil. Hi ha moltes pedres i baixa molt de cop. Gairebé arribem fins al riu però hem de tornar perquè no se'ns escapi l'últim bus.

Des del mirador del Valle del Venado

Toca refer la pujada i és dura de collons. Ens costa arribar una altra vegada al mirador. Quan arribem a dalt, ja només queden uns 14km de baixada suau fins a l'arribada. El que passa és que no hem calculat bé el menjar (només he menjat una poma, un plàtan i un xocolatina) i ens fallen les forces. Per sort, una noia ens dóna uns caramels que ens van perfectes per poder arribar.

Dia 3: Mitja ruta al Descabezado Grande

Aquest dia toca fer una prova per una ruta que tenim pensada pel Gener. Volem arribar fins a dalt el Descabezado Grande (3815m) i tornar en un dia. S'ha de fer durant l'estiu per evitar la neu i els vents molt forts que hi ha a dalt al cràter.

Haurem d'arribar fins aquí dalt al Gener

Decidim tirar i fer el que poguem de la ruta, i quan portem la meitat del temps del que tenim, mitja volta i cap a casa. Després de l'entrepà, sortim altra vegada cap a la reserva. Aquesta vegada, el guarda s'enrecorda de nosaltres i ens fa pagar 2000 pesos enlloc de 4000. La ruta és la mateixa que vam fer el dia anterior però sense pujar a l'Enladrillado. Anem per feina i arribem al Valle del Venado bastant ràpid. El terra és de sorra i costa més caminar-hi. A més, hem de travessar dos rius. L'aigua està gelada, arriba fins gairebé la cintura i el corrent no és tranquil. Per sort fa sol i ens assequem ràpidament. Llavors comença una pujada suau, que passa pel costat d'un refugi on no hi ha ningu i està força brut. Seguim amunt i la vegetació canvia de cop. El terra és blanc, hi està ple d'arbusts amb flors blanques. Al cap de poc, torna a canviar i el camí torna a entrar a en un bosc. Pujem pel costat d'un riu i per la llengua de lava, però ja torna a ser hora de fer mitja volta i recular. El camí és exactament el mateix. Aquesta vegada hem menjat millor i no hi ha problemes durant la tornada. Al final, la cerveseta de rigor ens esperava i una bona dormida al bus també.

La ruta del dia

Al final han sigut 7 horetes ben aprofitades. Ens hem ben merescut el lomito a lo pobre (llom amb patates fregides, ous ferrats i ceba) amb ketchup, mostassa i sobretot ají (una salsa d'aquí molt bona i picant), i per només 2000 pesos (3€!!!).

Quatre dies per Santiago (segona part: Ultramaratón de los Andes)

Són les tres del matí, falta una hora per la sortida i fa bastanta fred. Ens anem preparant per la gresca, uns estiraments, deixem la bossa al guardarroba i ben ràpid es fan gairebé les 4. Abans però, coneixem un senyor de Ciudad Real (en Pedro) que viu a Santiago i que també correrà els 80Km. Falten pocs segons per començar. Engeguem els frontals, sona la música, "gallina de piel" de l'emoció i dels nervis, 3, 2, 1...0! Comencem!

Això és el que ens queda per endavant

Sortim trotant i al cap de poc comencem a pujar. La pujada no és molt llarga i una vegada a dalt el caminet transcorre pel costat d'un canal d'aigua. El meu frontal no va gaire bé i em costa una mica veure el terra. Segurament per això, m'entrebanco i casi em faig un banyet al canal. Comencem bé, estem al Km 2 i ja tinc un genoll pelat. Anem tirant amb en Patrick, portem més o menys el mateix ritme i així també ens fem companyia, que és necessària perquè les hores passin més ràpides. De sobte, un noi igual que en Patrick m'avança i jo em penso que és ell (porta la mateixa motxilla, el mateix pentinat, va vestit molt igual). El segueixo un bon troç fins que m'adono que m'he equivocat. Llavors, em giro i en Patrick original no va darrera meu. Merda, l'he perdut. Decideixo tirar i esperar-lo a l'avituallament. Per sort, avanç d'arribar-hi m'atrapa i ja tornem a anar junts.

El primer avituallament és al quilòmetre 13 "Los Trapenses". És bastant complet, com tots els demés (aigua,Gatorade, taronges, plàtans, fruits secs...). Anem molt bé de sensacions i força ràpids, debem portar entre 1h30min i 2h de cursa. Continuem endavant, hem d'acabar de pujar la primera pujada forta de la cursa. Hi arribem sense problemes (gairebe 1600m d'altura) quan comença a sortir el sol per darrera els Andes.

Arribem dalt del primer cim alt a l'alba

Fem una baixada molt maca i ja arribem al segon avituallament al km23: "Los Bravos" . És una zona bastant planera per on s'hi pot córrer bé. Continuem menjant quilòmetres, passem per un túnel sota una carretera, una altra pujada per una pista forestal i ja som al km30. Aquesta part del recorregut l'han modificat i és diferent a la que surt al mapa. Ja som al tercer avituallament ("Outlife"). És clar, toca guardar el frontal i menjar més. Em prenc una sopa que em senta de meravella, com si fos la més bona que hagi provat mai. En aquest avituallament en veiem a dos que pleguen ("no hay onda", em diu un). Els voluntaris ens diuen: "ahora vienen 12km de bajada hasta el siguiente punto de abastecimiento". Mai m'havien enganyat tant. La veritat és que sí que hi havia una baixada molt llarga i molt bonica. La fem molt ràpid i disfrutant al màxim. Portem més de 5h de cursa, em trobo genial i m'ho estic passant d'allò més bé. Després de la baixada, però, no hi ha l'avituallament promès, sinó tot el contrari. Comença una santíssima pujada, i dura de collons. Tot i així anem fent tranquilament. Estem al km40 (6h de cursa) i atrapem a en Pedro. Li preguntem com ho porta, es posa a riure i ens diu: "estoy fumao". El deixem enrere i arribem a l'avituallament "Chicureo".

Amb els Andes al fons

 A dalt l'altre cim alt de la cursa; la pujada ha sigut molt dura

Encara ens queda la meitat de la segona pujada forta de la cursa. Continuem endavant. Aquesta part sí que és dura. Les pujades són realment empinades i comença a fer molta calor. A dalt del pic em fa molta gràcia i m'anima trobar un noi de l'organització que em diu que és de Manresa. A més puc parlar català amb ell encara que siguin pocs segons. Seguim endavant, ja hem fet la major part del desnivell total. Veiem un altre noi de l'organització que ens diu: "a 2km el siguiente abastecimiento". No havia vist mai 2km tant llargs. Baixem avall que fa baixada (i molta) una bona estona i l'avituallament no arriba. Passem per un punt de control i el noi ens diu: "está a menos de un km". Girem un revolt i el camí es veu que passa per tota la vessant de la muntanya. Diria que es veu més d'un km de corriol i ni rastre de l'avituallament promès. Tot i així seguim corrent endavant i és aquí on començo a notar que el final de la cursa costarà. Ens creuem amb un altre de l'organització que ens torna a dir que ja quasi hi arribem "a 600m". Aquest sí que té raó, per fi arribem al menjar ("Túnel Chamisero"). Estic una mica tocat i en Patrick em diu "te parece que caminemos un poco?", "i tant" penso, ens anirà bé als 2. Seguim per una pista plana que de seguida fa pujada, arribem dalt i ja baixem cap a gairebé la meta (podem sentir la música que hi posen)...però el camí es desvia, encara ens queda fer una volteta de 20km al "cerro" San Cristóbal. En portem 60 i segurament unes 10-11h de cursa.

Ja es veu Santiago al fons

Panoràmica de la serralada ben nevada i ben bonica

Ara comença el patiment. Començo a tenir rampes. Primer són els bessons i després es van extenen als altres músculs de les cames. Anem fent trams petits de córrer i caminar. Ja gairebé hem fet tot el desnivell important. Arribem a l'altre avituallament ("El Estanque") al km 61. Estic força cardat, fa molta calor, noto molt el cansament però sobretot em maten les rampes. Em costa pujar les pujadetes i encara més baixar. Toca ser fort de cap quan les cames no tiren, i continuar endavant. Això sí, caminant. Veiem el següent avituallament ("El Zig-zag") i ens diuen "os quedan 11". Merda! em pensava que en quedaven menys. Donem la volta a San Cristóbal i ja només queda tornar. Sembla extrany però aquests últims km ja me passen més de pressa. Ja som a l'últim avituallament ("Pedro de Valdivia). Prenc una altra sopa que em reconforta, com també els ànims dels que són allà, que veuen que no faig massa bona cara. En Patrick segueix amb mi, tot i que li he dit que podria anar tirant ("hemos ido todo el rato juntos y terminaremos juntos"). 6km i meta.

A 3 pel final queda una pujadeta, la última a baix hi trobem un noi de l'organització ens dóna 2 pals a cada un per pujar-la. Sí senyor! Són només dues branques d'arbre però em van molt més bé del que m'esperava. Baixem avall i només queda 1km. Ja veiem la meta i trotem (si és que es pot dir trotar allò). Per fi! Ho hem aconseguit! Ens posen la medalla finisher. Al final 14h31min47seg. 33è/120 general (62 finishers) i 8è/16 (13 finishers) de la categoria M/18-29.

Arribant a meta, queden només 50m per la glòria

Ara sí, ja hi som

La carrera ha sigut molt maca, sobretot els primers 60km. Estava molt ben marcada i l'organització molt atenta i simpàtica (excepte que ens mentien en les distàncies!). M'ho he passat molt bé, encara que he patit com un cabró al final. M'hagués agradat acabar els últims kms corrent, però no es pot tenir tot, suposo que haig de menjar millor durant la cursa. Amb el temps ho aniré aprenent. Al final, parlant amb altres corredors, em deien que a més d'un seu gps els marcava quasi 90km. No ho sé, crec que no, però segur que gairebé tothom l'ha trobat més dura del que es pensava. Per cert, a la plana web de la cursa (www.ultramaratondelosandes.cl) hi ha un video de la cursa amb musiqueta, està força bé. Cap al minut i 8 segons surten un parell de malats baixant una baixada...

Quatre dies per Santiago (primera part)

És divendres al migdia i, després de passar el matí a la universitat, dino ben ràpid i agafo la micro (uns minibusos que hi ha per aquí que tenen almenys 20 o 30 anys) per anar cap a la terminal de Talca. Vaig a passar el cap de setmana a Santiago. Allà, m'haig de veure primer amb un català que té una empresa i que em pot ajudar a fabricar la màquina del projecte, fer una mica de turisme per la ciutat i, sobretot, córrer la Ultramaratón de los Andes.

Pujo a l'autobús a la 1 i vint i arribo a la capital cap a quarts de 5. Truco a en Jordi, el propietari de l'empresa, i em diu que millor que ens veiem dilluns que avui ja és molt tard. M'hauré de quedar un dia més. Llavors, truco a en Patrick, un noi de Detroit que he conegut corrent per els "cerros" de Talca i que també va a la cursa. Té una amiga (l'Emma), també dels Estats Units, que viu a Santiago i que ens deixarà dormir a casa seva aquests dies. Quedem davant l'edifici on viu l'Emma, prop de la Universidad Católica. De camí cap allà entro a veure la facultat de medicina. L'edifici de fora no sembla res de l'altre món, però de dins és molt bonic. Està ple de patis interiors amb els seus jardins i fonts. Em recorda una mica a les Àguiles de Girona. Són cap a les 6 quan em trobo amb en Patrick i la Gabbi, una altra amiga seva. Pugem al "departamento", és al pis 24 i té molt bona vista del "cerro San Cristóbal" i d'una part de la ciutat.

Això és una part del que veu l'Emma quan mira per la finestra del seu pis

L'Emma és bióloga i ja fa temps que viu i treballa a Santiago, i parla castellà com una xilena normal. La Gabbi està estudiant ciències ambientals i castellà, en Patrick és professor d'anglès a la Universitat de Talca (ara sembla que ja s'acaba la vaga s'estudiants) i hi ha una altra noia, la Stephanie, que té una empresa de bicis també a Talca. Anem a sopar els cinc junts (molta pasta, necessitem hidrats per la cursa) i de postres tenen crema catalana (era bastant bona). Una vegada tips, les noies se'n van de festa i nosaltres anem a dormir una miqueta que la sortida és a les 4 de la matinada.

Ens despertem a les dues, preparem tot el material i a dos quarts de 3 ens espera un taxi just a baix al carrer (el conductor és amic d'una amiga de Talca de'n Patrick). Quan ens deixa just on serà la sortida de la cursa, en Patrick m'explica que el taxista va estar un temps a la presó per disparar a un altre home (a mi m'havia semblat ben parit).

Falta una horeta per començar la gresca, però tot el que va passar pels "cerros" de Santiago serà degudament explicat a la segona part (encara haig de recopilar fotos d'altres càmeres).

Una vegada acabada la cursa, sopem uns burritos al pis i no sóc persona fins el diumenge al matí. Després de dormir unes 12 hores, a les deu del matí em desperto i anem a esmorzar amb en Patrick i la Gabbi. Menjo una "empanada de pino" i una pizza força bones i creuem el barri de Bellavista ("el barrio cultural y bohemio de Santiago") per pujar al "cerro" San Cristóbal. El barri m'agrada molt. Està ple d'edificis no massa alts, una mica antics, pintats de colors, hi ha molta vida i gent jove de tots els racons del món i bastants bars i restaurants. Està just entre el riu Maipo i la muntanya.

 La Plaza Italia, al centre de la ciutat, molt a prop de Bellavista

Aconseguim arribar amb penes i treballs a dalt del turó (les cames es queixen fort). A dalt, a part de molta gent que hi puja corrents on en bici, està ple de turistes, hi ha alguna botiga de records i algun bar. També hi ha una verge molt gran de color blanc semblant al Cristo Redentor de Río de Janeiro (salvant molt les distàncies). Des de dalt de tot hi ha molt bona vista de tot la ciutat (sempre que l'"smog" ho permet) i també dels Andes. Un cop tot vist, baixem i anem a dinar: un filet de vaca gegant amb patates, ou i ceba (impressionant, tenia gana extrema) que gairebé no cabia al plat. A més, no era gens car. Tornant cap al pis a buscar les coses, passem per la plaça Itàlia (on gairebé cada setmana hi ha batalla entre estudiants i policia) i fem un gelat a la gelateria més famosa del país (molt bons, però massa cua).

La verge de dalt del "cerro"

Una panoràmica en vídeo del que es veu des de dalt de tot San Cristóbal

En Patrick torna cap a Talca, però jo em quedo un dia més perquè haig d'anar a veure en Jordi. Busco i trobo un hostal per Bellavista amb un nom molt original: Hostal Bellavista. És molt barat (uns 12€ la nit) i m'estic en una habitació de 4 però no hi ha ningú més. M'agrada molt l'hostal, està ple de gent jove de tot arreu, hi ha futbolín, billar, una sala amb tele per cable i una terrassa molt fresca a dalt. Allà, a l'hora de sopar hi cuinen "choripanes" (choriç amb pa, simplement) ben bons i ponche (rom, vi i fruita). Hi conec un anglès de Manchester però que és del Liverpool i un grup de brasilenys. Entre ells hi ha dos hostessos de vol, una infermera, una ingeniera que treballa a Montevideo i un altre noi que no me'n enrecordo que feia. No han pogut viatjar i es queden a l'hostal perquè un volcà ha entrat en erupció a no sé on i l'espai aeri esta tancat. Em quedo amb ells xerrant (fent classes de portuguès) i fent el toc a la terrassa fins quasi les cinc.

Al matí següent vaig a veure en Jordi. L'empresa està a un polígon a les afores de la ciutat. El truco i una treballadora seva m'explica com s'hi arriba. Memoritzo les paraules clau (metro Cal i Canto, avenida la Paz, terminal de Buses, Panamericana i gasolinera Shell) i hi faig cap. El barri de la terminal on vaig és un barri treballador i força pobre. Està ple d'edificis vells i mig en ruïnes on hi arriben els camions amb fruita del camp. Aquí, l'agricultura i sobretot la fruita és un dels negocis més potents. Arribo a la gasolinera i després haig de caminar pel polígon fins troba la nau. En Jordi porta més de 25 anys al país i sembla que les coses li van bé. M'ensenya la fàbrica i em dóna consells per la màquina. També em diu que em pot ajudar amb qualsevol dubte que tingui. Ens despedim i vaig directe cap a Talca. Estic molt cansat i tinc unes ganes bojes de dormir tranquil a llit. Això sí, encara queda pendent una altra visita a Santiago per conèixer-la millor i visitar els llocs més emblemàtics.

FIESTAS PATRIAS

El 18 de Setembre és el dia de la festa nacional xilena. Aquest any celebren el 201è aniversari de la seva independència de la corona espanyola (l'any passat feia 200 anys i tot el país està ple de "parques" i "plazas" del "bicentenario"). El que es fa per aquests dies és (com no) menjar molt, beure encara més i passar-s'ho tan bé com poden (tenen 4 o 5 dies de festa).
Els estudiants que són de fora aprofiten aquestes petites vacances per anar a casa seva i estar amb la família. La casa on visc queda buida (si hi som tots som deu) i jo em quedo sol. Quan semblava que passaria el primer divendres de Fiestas Patrias sense veure ningú, em sona el móvil per primera vegada (me n'he comprat un de xileno) i uns benparits que vaig conèixer la setmana passada em conviden a casa seva. Viuen a només cinc minuts a peu i quan arribo la taula està plena de menjar. Provo tot el que hi ha: "empanadas de pino" (una pasta de pa que embolica carn, ceba, ou dur i una oliva -s'ha d'anar en compte amb el pinyol-), "sopaipilla" (una mena de galetes de carbassa i no me'n recordo de què més), "pebre" (una salsa amb tomata i espècies), "palta" (és una alvocat però bo, el buiden i ho fan servir de salsa), "papas" (les patates, aquí són boníssimes), "churrasca" (un pa sense llevat), fins que quasi rebento. Ens quedem fent-la petar i rient tota la nit fins que es fa molt tard i vaig cap a casa. Abans però, ja em conviden per l'endemà.
La nit següent és pràcticament calcada a l'anterior i s'afegeixen una parella amiga seva que ha vingut de Santiago a veure'ls (al marit li encanta el Barça i em diu que és seguidor de la U -la Universidad de Chile-). Al paràgraf anterior m'he oblidat de descriure el beure. Aquí, a part de cervesa (sobretot al sud hi ha molts descendents d'alemanys, alguns dels quals s'han encarregat d'el·laborar el suc d'ordi), els agrada el "ponche" (vi blanc o negre barrejat amb diferents tipus de fruita), el "terremoto" (vi blanc, granadina i gelat de pinya) i el pisco (una mena d'orujo). Aquest últim el barrejen amb cola ("piscola") o amb un succedani de llimona ("piscosauer"). En resum, de lo milloret pel mal de cap.
L'endemà uns altres coneguts m'han convidat a una "fonda" o "ramá" a un poble que es diu Cumpeo. Són una mena de barraques que es monten per les festes on s'hi fan els "asados", s'hi posa música i s'hi balla cueca (el ball tradicional xilè).

L'asado

 Aquesta "fonda" però, és una mica especial, ja que no és cap barraca sinó la casa dels pares d'una noia. Hi dinem molt bé, juguem al "trompo" (la baldufa), fem una gimcama i visitem el poble.

 Tota la colla entrant a Cumpeo

Cumpeo és famós perquè és on viu un personatge de còmic molt conegut per aquí, Condorito. Allà sí que hi ha "fondas" i cada una d'elles té el nom d'un dels personatges que surten al còmic com Yayita o Pepe Cortisona. Donem una volta per allà, juguem unes partides de "taca-taca" (el futbolín) i tornem cap a la casa. Ens hi estem fins ben entrada la nit i llavors tornem cap a Talca.

Jugant al taca-taca

A la ramada de Condorito i la seva xicota Yayita

El matí següent, la señora Marisol, l'encarregada de la casa, m'explica que em va venir a buscar durant aquests dies perquè no passés les festes sol, però que no m'hi va trobar. I només feia una setmana que era al país, la veritat és que són gent molt acollidora.

DISSABTE, LA PRIMERA CURSA ANDINA

Després de conèixer la gent més maca de la casa: en Fran, la Fran, en Daniel i la Valeriana, i també la mestressa: la senyora Marisol, torno a marxar cap a Santiago. Estem a divendres i l'endemà toca la primera cursa en territori Sudamericà. Aquesta vegada escullo bé la companyia d'autobusos (Los Libertadores). Té seients llit, posen pel·lícules i et donen de berenar. A més, són molt cómodes i només costen uns 80 cèntims més que els altres.
Arribo a Santiago que deuen ser les vuit del vespre. Toca buscar un hotel, me n'han recomanat un, així que vaig a veure si el trobo. Agafo el metro (ple de gent, com el de Barcelona o pitjor) fins a la parada Tobalava. És la zona bona de la ciutat (té uns cinc milions d'habitants) i es nota: edificis alts i moderns, botigues, carrers ben asfaltats... sembla una ciutat europea. Pregunto a unes senyores, i no trigo en trobar-lo, però està ple. En busco algun altre per la zona, però són massa cars i m'en torno cap a l'estació d'autobusos on hi he vist un Ibis molt gran. Hi entro i sorpresa, també està complet. Me'n diuen un que està al costat, hi vaig i també està ple. S'està fent tard i demà m'haig d'aixecar aviat (a 2 quarts de 8 haig de recollir el dorsal), trobo una pensió que fa mitja por però em sorprèn perque té televisió per cable, i m'hi quedo. L'habitació i el local sencer sembla que hagin de caure a trossets, però almenys és barat. Vaig a menjar-me un "pollo a lo pobre " (pollastre amb patates i dos ous ferrats) bastant dolent per allà a prop i cap a dormir. Dic a la noia de la pensió si em pot despertar a les sis del matí i em diu que sí, s'ho apunta en un paper. Encara l'espero. Sort que tenia l'alarma del rellotge.
L'endemà al matí vaig a buscar un taxi perquè em porti a l'Hacienda Santa Martina, que és on hi ha la sortida. El problema que tinc és que no trobo ningú que sàpiga on és. El que passa és que es troba a la part alta de la ciutat i els taxistes no hi solen anar. Al final en trobo un que diu que m'hi porta. No sap on és però fent unes trucades esbrina més o menys com s'hi va. Després de preguntar-ho a un policia, donar unes voltes més del compte per buscar el camí i enfilar una pujada d'allò més empinada, arribo al destí. Això si, el taxi em costa 60€. Almenys ho vaig compensar una mica després perquè es van oblidar de cobrar-me la inscripció.
Recullo el dorsal, em preparo, esmorzo (sort que en donaven perquè no portava res) i cap a la sortida que ja són vora les nou. La cursa transcorre per la serralada pre-andina, on les muntanyes no superen quasi mai els 3000m, però amb unes vistes espectaculars dels Andes. El camí no està gaire ben marcat i haig de girar cua més d'una vegada. És una barreja de corriols, pistes i neu, i no molt dura en quant a desnivell (arribàvem fins a uns 2400m). Primer vaig amb un grup de 15-20, barrejats els que fem la de 42 i la de 21km, fins al quilòmetre 15, que és quan comença la pujada més seria i on es desvien les dues curses. El grup es fa més petit i vaig xerrant amb un argentí que ha fet 16h de cotxe des del seu país només per venir a la cursa. Anem junts fins al km 20 on hi ha un avituallament. El tiu es fot un gel i surt disparat. A mi em comencen a venir les primeres rampes (m'he oblidat de les pastilles del sogre d'en Trol). Menjo bé, camino una estona i em recupero en part. Anem pujant fins el km 25, que és dalt de la pujada. Avanço un tiu que està estirat al terra amb unes rampes que déu ni do, li pregunto que si està bé. Diu que sí però és evident que menteix. El camí està molt enfangat, les bambes s'enganxen amb el terra moll i pesen el doble. Arribant a dalt de la pujada torno a veure l'argentí a uns 200m davant. Serà l'última vegada fins la meta. Ara només queden els últims 15km i quasi tots són baixada. Una part de la baixada és per la neu, on hi ha trams que t'enfonses fins al genoll. Em segueixen venint rampes de tant en tant i vaig més tranquil. Llàstima, perquè era una baixada per disfrutar-la. Quan falten uns 10Km fem un grup de 3 (jo i dos xilens) que anirem junts fins quasi la meta, no sense abans donar alguna volta de més fins tornar a trobar el camí. Al final, com que em sento bé, apreto una mica tot i les rampes i avanço dues o tres persones. A l'arribada, em fan la foto, em donen la medalla finisher i cap a dinar. Hi ha pasta bona i em poso les botes.
Acabo el 29è amb 5h 21min amb la sensació que podia haver anat més de pressa, però satisfet perquè fa tot just 3 dies que sóc a Xile i m'acabo d'estar més de 24h seguides viatjant.

L'arribada; més content que un gínjol

Mentre dino, conec un senyor gran que ha guanyat la seva categoria (ha fet 3min menys que jo) i que m'ha dit que em portarà cap a Santiago. Ens quedem al repartiment de premis (molt complet per cert) i a ell li regalen unes bambes Salomon ben fresques. És molt ben parit i bon muntanyenc. M'explica que ha pujat a l'Annapurna i que farà la marató de Vinya del Mar al Desembre, potser hi aniré, a veure si el puc guanyar. Em deixa a una parada de metro i me'n torno cap a Talca.

ARRIBAR I MOLDRE

Dimecres, onze del migdia. Després d'haver-me despedit de la meva mare, sortim amb cotxe amb el meu pare cap a l'aeroport de Barcelona. Arribem amb temps, l'avió no surt fins les quatre de la tarda i, una vegada facturat l'equipatge (una mica més i no viatjo per anar sense visat), busquem un lloc per dinar. Ens fotem un bon tiberi a un restaurant de la terminal: calamars a l'andalusa, bunyols de bacallà i galta de vedella (tenien molts vins, però gairebé cap de l'Empordà). Es fa l'hora d'embarcar, ens diem adéu i vaig cap al control de la policia. Una vegada dins vaig cap a la botiga del Barça a comprar la samarreta de l'Alexis Sánchez per exprés desig del meu pare (vol que la regali a algun xileno abans de tornar).
Cap a dos quarts de quatre, obren la porta d'embarcar i pujo a l'avió. Com que viatjo amb AirFrance hem de fer escala a París. Són dues hores de vol que me les passo entre dormint, llegint i mirant per la finestra. Arribat a la capital francesa (cap a les sis de la tarda), m'haig d'esperar fins les onze per allà dins fins que surti el següent avió cap a Santiago. L'aeroport és gegant, estic segur que només vaig veure una petita part, hi ha algun bar, botigues de moda cara de tot tipus, algunes Plays i fins i tot wifi, però els cabrons el fan pagar. Mato el temps caminant per allà, menjant alguna cosa, fent el toc i mirant 300 al meu portàtil. Finalment es fa l'hora i pujo al segon avió. Aquest és molt més gros, mai havia estat en un avió amb tres files de seients. A més, cada un d'ells té una pantalla amb pel·lícules, sèries, jocs i música per fer el viatge menys pesat. Estic al costat de la finestra, i a la meva dreta hi ha dues senyores xilenes. M'expliquen com és Talca, el que haig de visitar i xerrem una bona estona, fins que els tres ens posem els auriculars i ens concentrem amb la pantalla que tenim davant. Ens donen sopar i esmorzar. Tasto un vi francès durant el sopar i no en puc veure més que una copeta, és fastigós. Després de catorze hores de volar i de dormir-ne potser la meitat, aterrem a l'aeroport Arturo Merino Benítez (va ser el fundador de la Força Aèrea de Xile).
Són quarts de nou del matí (cinc hores menys que a Girona) i encara haig de passar el control d'immigració, anar a recollir la maleta grossa, i passar el control d'aliments (està prohibidíssim portar aliments de fora, el carden una multa important). Total, surto d'allà cap a quarts d'onze. Només sortir de l'aeroport, em comencen a atabalar no sé quants taxistes per si volen que em portin cap a Santiago (hi ha uns 30Km de distància), els hi dic que no a tots i pujo a un autobús que em recomana un treballador d'allà que em porta a la terminal d'autobusos de la capital. Ara només em queden 300Km cap al sud per arribar a Talca. Hi ha moltes companyies que cobreixen el trajecte Santiago-Talca, no l'encerto i n'escullo una que no és de les més bones, estic estret i mal posat al seient (porto unes quantes hores assegut) i el trajecte és fa llarg i pesat, potser més que l'avió i tot.

Talca des de dalt el Cerro de la Virgen

El Río Claro, entre la ciutat i el "cerro"

La terminal d'autobusos de Talca és can pixa: molta gent, edificis mig en ruïnes, botigues molt petites de menjar i de roba amb tots els productes amuntegats, gossos sense amo voltant pels carrers... diuen que és la zona més perillosa de la ciutat (té uns 200.000 habitants). És on va arribar la gent més pobra que venia des de Santiago i s'hi va instal·lar. A més, després del terratrèmol del Febrer de l'any passat, va quedar bastant destrossada. La primera vegada impressiona fort. Val a dir, però, que les vegades que hi he anat des d'aquell dia no he tingut cap problema. Surto d'allà carregat amb la maleta i la motxilla, pregunto com es va a la zona universitària, pujo a un mini bus destartalat de collons (ells els hi diuen micros) i baixo just davant de la universitat, que està "en toma", és a dir, ocupada pels estudiant, des del Juliol. A xilens, tot i tenir universitats públiques, estudiar els surt molt car (fins i tot més que a Girona, tenint en compte que guanyen menys) i reclamen un ensenyament públic, gratuït i de qualitat. Truco al propietari de la casa on viuré els propers mesos, i m'indica com arribar-hi. Entre que parla un castellà de Xile i que no el sento gaire bé m'equivoco de camí. El torno a trucar, em ve a buscar i em porta davant de la porta. He arribat. Són les quatre de la tarda.

La ciutat amb els Andes al fons

A l'altra banda del "cerro"