FIESTAS PATRIAS

El 18 de Setembre és el dia de la festa nacional xilena. Aquest any celebren el 201è aniversari de la seva independència de la corona espanyola (l'any passat feia 200 anys i tot el país està ple de "parques" i "plazas" del "bicentenario"). El que es fa per aquests dies és (com no) menjar molt, beure encara més i passar-s'ho tan bé com poden (tenen 4 o 5 dies de festa).
Els estudiants que són de fora aprofiten aquestes petites vacances per anar a casa seva i estar amb la família. La casa on visc queda buida (si hi som tots som deu) i jo em quedo sol. Quan semblava que passaria el primer divendres de Fiestas Patrias sense veure ningú, em sona el móvil per primera vegada (me n'he comprat un de xileno) i uns benparits que vaig conèixer la setmana passada em conviden a casa seva. Viuen a només cinc minuts a peu i quan arribo la taula està plena de menjar. Provo tot el que hi ha: "empanadas de pino" (una pasta de pa que embolica carn, ceba, ou dur i una oliva -s'ha d'anar en compte amb el pinyol-), "sopaipilla" (una mena de galetes de carbassa i no me'n recordo de què més), "pebre" (una salsa amb tomata i espècies), "palta" (és una alvocat però bo, el buiden i ho fan servir de salsa), "papas" (les patates, aquí són boníssimes), "churrasca" (un pa sense llevat), fins que quasi rebento. Ens quedem fent-la petar i rient tota la nit fins que es fa molt tard i vaig cap a casa. Abans però, ja em conviden per l'endemà.
La nit següent és pràcticament calcada a l'anterior i s'afegeixen una parella amiga seva que ha vingut de Santiago a veure'ls (al marit li encanta el Barça i em diu que és seguidor de la U -la Universidad de Chile-). Al paràgraf anterior m'he oblidat de descriure el beure. Aquí, a part de cervesa (sobretot al sud hi ha molts descendents d'alemanys, alguns dels quals s'han encarregat d'el·laborar el suc d'ordi), els agrada el "ponche" (vi blanc o negre barrejat amb diferents tipus de fruita), el "terremoto" (vi blanc, granadina i gelat de pinya) i el pisco (una mena d'orujo). Aquest últim el barrejen amb cola ("piscola") o amb un succedani de llimona ("piscosauer"). En resum, de lo milloret pel mal de cap.
L'endemà uns altres coneguts m'han convidat a una "fonda" o "ramá" a un poble que es diu Cumpeo. Són una mena de barraques que es monten per les festes on s'hi fan els "asados", s'hi posa música i s'hi balla cueca (el ball tradicional xilè).

L'asado

 Aquesta "fonda" però, és una mica especial, ja que no és cap barraca sinó la casa dels pares d'una noia. Hi dinem molt bé, juguem al "trompo" (la baldufa), fem una gimcama i visitem el poble.

 Tota la colla entrant a Cumpeo

Cumpeo és famós perquè és on viu un personatge de còmic molt conegut per aquí, Condorito. Allà sí que hi ha "fondas" i cada una d'elles té el nom d'un dels personatges que surten al còmic com Yayita o Pepe Cortisona. Donem una volta per allà, juguem unes partides de "taca-taca" (el futbolín) i tornem cap a la casa. Ens hi estem fins ben entrada la nit i llavors tornem cap a Talca.

Jugant al taca-taca

A la ramada de Condorito i la seva xicota Yayita

El matí següent, la señora Marisol, l'encarregada de la casa, m'explica que em va venir a buscar durant aquests dies perquè no passés les festes sol, però que no m'hi va trobar. I només feia una setmana que era al país, la veritat és que són gent molt acollidora.

DISSABTE, LA PRIMERA CURSA ANDINA

Després de conèixer la gent més maca de la casa: en Fran, la Fran, en Daniel i la Valeriana, i també la mestressa: la senyora Marisol, torno a marxar cap a Santiago. Estem a divendres i l'endemà toca la primera cursa en territori Sudamericà. Aquesta vegada escullo bé la companyia d'autobusos (Los Libertadores). Té seients llit, posen pel·lícules i et donen de berenar. A més, són molt cómodes i només costen uns 80 cèntims més que els altres.
Arribo a Santiago que deuen ser les vuit del vespre. Toca buscar un hotel, me n'han recomanat un, així que vaig a veure si el trobo. Agafo el metro (ple de gent, com el de Barcelona o pitjor) fins a la parada Tobalava. És la zona bona de la ciutat (té uns cinc milions d'habitants) i es nota: edificis alts i moderns, botigues, carrers ben asfaltats... sembla una ciutat europea. Pregunto a unes senyores, i no trigo en trobar-lo, però està ple. En busco algun altre per la zona, però són massa cars i m'en torno cap a l'estació d'autobusos on hi he vist un Ibis molt gran. Hi entro i sorpresa, també està complet. Me'n diuen un que està al costat, hi vaig i també està ple. S'està fent tard i demà m'haig d'aixecar aviat (a 2 quarts de 8 haig de recollir el dorsal), trobo una pensió que fa mitja por però em sorprèn perque té televisió per cable, i m'hi quedo. L'habitació i el local sencer sembla que hagin de caure a trossets, però almenys és barat. Vaig a menjar-me un "pollo a lo pobre " (pollastre amb patates i dos ous ferrats) bastant dolent per allà a prop i cap a dormir. Dic a la noia de la pensió si em pot despertar a les sis del matí i em diu que sí, s'ho apunta en un paper. Encara l'espero. Sort que tenia l'alarma del rellotge.
L'endemà al matí vaig a buscar un taxi perquè em porti a l'Hacienda Santa Martina, que és on hi ha la sortida. El problema que tinc és que no trobo ningú que sàpiga on és. El que passa és que es troba a la part alta de la ciutat i els taxistes no hi solen anar. Al final en trobo un que diu que m'hi porta. No sap on és però fent unes trucades esbrina més o menys com s'hi va. Després de preguntar-ho a un policia, donar unes voltes més del compte per buscar el camí i enfilar una pujada d'allò més empinada, arribo al destí. Això si, el taxi em costa 60€. Almenys ho vaig compensar una mica després perquè es van oblidar de cobrar-me la inscripció.
Recullo el dorsal, em preparo, esmorzo (sort que en donaven perquè no portava res) i cap a la sortida que ja són vora les nou. La cursa transcorre per la serralada pre-andina, on les muntanyes no superen quasi mai els 3000m, però amb unes vistes espectaculars dels Andes. El camí no està gaire ben marcat i haig de girar cua més d'una vegada. És una barreja de corriols, pistes i neu, i no molt dura en quant a desnivell (arribàvem fins a uns 2400m). Primer vaig amb un grup de 15-20, barrejats els que fem la de 42 i la de 21km, fins al quilòmetre 15, que és quan comença la pujada més seria i on es desvien les dues curses. El grup es fa més petit i vaig xerrant amb un argentí que ha fet 16h de cotxe des del seu país només per venir a la cursa. Anem junts fins al km 20 on hi ha un avituallament. El tiu es fot un gel i surt disparat. A mi em comencen a venir les primeres rampes (m'he oblidat de les pastilles del sogre d'en Trol). Menjo bé, camino una estona i em recupero en part. Anem pujant fins el km 25, que és dalt de la pujada. Avanço un tiu que està estirat al terra amb unes rampes que déu ni do, li pregunto que si està bé. Diu que sí però és evident que menteix. El camí està molt enfangat, les bambes s'enganxen amb el terra moll i pesen el doble. Arribant a dalt de la pujada torno a veure l'argentí a uns 200m davant. Serà l'última vegada fins la meta. Ara només queden els últims 15km i quasi tots són baixada. Una part de la baixada és per la neu, on hi ha trams que t'enfonses fins al genoll. Em segueixen venint rampes de tant en tant i vaig més tranquil. Llàstima, perquè era una baixada per disfrutar-la. Quan falten uns 10Km fem un grup de 3 (jo i dos xilens) que anirem junts fins quasi la meta, no sense abans donar alguna volta de més fins tornar a trobar el camí. Al final, com que em sento bé, apreto una mica tot i les rampes i avanço dues o tres persones. A l'arribada, em fan la foto, em donen la medalla finisher i cap a dinar. Hi ha pasta bona i em poso les botes.
Acabo el 29è amb 5h 21min amb la sensació que podia haver anat més de pressa, però satisfet perquè fa tot just 3 dies que sóc a Xile i m'acabo d'estar més de 24h seguides viatjant.

L'arribada; més content que un gínjol

Mentre dino, conec un senyor gran que ha guanyat la seva categoria (ha fet 3min menys que jo) i que m'ha dit que em portarà cap a Santiago. Ens quedem al repartiment de premis (molt complet per cert) i a ell li regalen unes bambes Salomon ben fresques. És molt ben parit i bon muntanyenc. M'explica que ha pujat a l'Annapurna i que farà la marató de Vinya del Mar al Desembre, potser hi aniré, a veure si el puc guanyar. Em deixa a una parada de metro i me'n torno cap a Talca.

ARRIBAR I MOLDRE

Dimecres, onze del migdia. Després d'haver-me despedit de la meva mare, sortim amb cotxe amb el meu pare cap a l'aeroport de Barcelona. Arribem amb temps, l'avió no surt fins les quatre de la tarda i, una vegada facturat l'equipatge (una mica més i no viatjo per anar sense visat), busquem un lloc per dinar. Ens fotem un bon tiberi a un restaurant de la terminal: calamars a l'andalusa, bunyols de bacallà i galta de vedella (tenien molts vins, però gairebé cap de l'Empordà). Es fa l'hora d'embarcar, ens diem adéu i vaig cap al control de la policia. Una vegada dins vaig cap a la botiga del Barça a comprar la samarreta de l'Alexis Sánchez per exprés desig del meu pare (vol que la regali a algun xileno abans de tornar).
Cap a dos quarts de quatre, obren la porta d'embarcar i pujo a l'avió. Com que viatjo amb AirFrance hem de fer escala a París. Són dues hores de vol que me les passo entre dormint, llegint i mirant per la finestra. Arribat a la capital francesa (cap a les sis de la tarda), m'haig d'esperar fins les onze per allà dins fins que surti el següent avió cap a Santiago. L'aeroport és gegant, estic segur que només vaig veure una petita part, hi ha algun bar, botigues de moda cara de tot tipus, algunes Plays i fins i tot wifi, però els cabrons el fan pagar. Mato el temps caminant per allà, menjant alguna cosa, fent el toc i mirant 300 al meu portàtil. Finalment es fa l'hora i pujo al segon avió. Aquest és molt més gros, mai havia estat en un avió amb tres files de seients. A més, cada un d'ells té una pantalla amb pel·lícules, sèries, jocs i música per fer el viatge menys pesat. Estic al costat de la finestra, i a la meva dreta hi ha dues senyores xilenes. M'expliquen com és Talca, el que haig de visitar i xerrem una bona estona, fins que els tres ens posem els auriculars i ens concentrem amb la pantalla que tenim davant. Ens donen sopar i esmorzar. Tasto un vi francès durant el sopar i no en puc veure més que una copeta, és fastigós. Després de catorze hores de volar i de dormir-ne potser la meitat, aterrem a l'aeroport Arturo Merino Benítez (va ser el fundador de la Força Aèrea de Xile).
Són quarts de nou del matí (cinc hores menys que a Girona) i encara haig de passar el control d'immigració, anar a recollir la maleta grossa, i passar el control d'aliments (està prohibidíssim portar aliments de fora, el carden una multa important). Total, surto d'allà cap a quarts d'onze. Només sortir de l'aeroport, em comencen a atabalar no sé quants taxistes per si volen que em portin cap a Santiago (hi ha uns 30Km de distància), els hi dic que no a tots i pujo a un autobús que em recomana un treballador d'allà que em porta a la terminal d'autobusos de la capital. Ara només em queden 300Km cap al sud per arribar a Talca. Hi ha moltes companyies que cobreixen el trajecte Santiago-Talca, no l'encerto i n'escullo una que no és de les més bones, estic estret i mal posat al seient (porto unes quantes hores assegut) i el trajecte és fa llarg i pesat, potser més que l'avió i tot.

Talca des de dalt el Cerro de la Virgen

El Río Claro, entre la ciutat i el "cerro"

La terminal d'autobusos de Talca és can pixa: molta gent, edificis mig en ruïnes, botigues molt petites de menjar i de roba amb tots els productes amuntegats, gossos sense amo voltant pels carrers... diuen que és la zona més perillosa de la ciutat (té uns 200.000 habitants). És on va arribar la gent més pobra que venia des de Santiago i s'hi va instal·lar. A més, després del terratrèmol del Febrer de l'any passat, va quedar bastant destrossada. La primera vegada impressiona fort. Val a dir, però, que les vegades que hi he anat des d'aquell dia no he tingut cap problema. Surto d'allà carregat amb la maleta i la motxilla, pregunto com es va a la zona universitària, pujo a un mini bus destartalat de collons (ells els hi diuen micros) i baixo just davant de la universitat, que està "en toma", és a dir, ocupada pels estudiant, des del Juliol. A xilens, tot i tenir universitats públiques, estudiar els surt molt car (fins i tot més que a Girona, tenint en compte que guanyen menys) i reclamen un ensenyament públic, gratuït i de qualitat. Truco al propietari de la casa on viuré els propers mesos, i m'indica com arribar-hi. Entre que parla un castellà de Xile i que no el sento gaire bé m'equivoco de camí. El torno a trucar, em ve a buscar i em porta davant de la porta. He arribat. Són les quatre de la tarda.

La ciutat amb els Andes al fons

A l'altra banda del "cerro"