Reserva Nacional Altos del Lircay

Vilches Alto és un poblet que hi ha a uns 100Km de Talca. Just allà, comença el Parc Nacional d'Altos del Lircay. L'he visitat ja tres vegades fins avui i és un lloc que val molt la pena. Per arribar-hi, surt un bus des de la terminal de Talca a les 7 i quart en teoria, però en realitat se'n va a l'hora que vol en tre les 7:10 i dos quarts de vuit. És una tartana que deu tenir 20 o 30 anys almenys. El viatge és una mica pesat perquè són uns 50km per carretera, i els últims 50 per un camí de terra que va pujant i fent curves. A més, s'atura moltes vegades a diferents parades per recollir i deixar passatgers. Són unes 2h de trajecte que normalment les aprofitem per dormir. A Vilches Alto (1000msnm) hi ha alguna casa de fusta, un càmping i un lloc on donen de menjar. Aquí és on anem a fer l'entrepà (pa, palta i tomata) abans de les excursions. Cap allà a quarts de deu ja estem a punt per sortir.

Dia 1: Pujada al Peine

El primer dia vam pujar a un pic que es diu el Peine (2467m). Per anar-hi no cal entrar per l'entrada del parc i ens estalviem l'entrada. La pujada és molt maca, va pujant bastant fort i fent esses amb unes vistes impressionants de la reserva.

La vista de la pujada

No es veu molt bé però hi ha un riu que baixa

Normalment el camí està cobert de neu (ara no n'hi ha) i costa una mica seguir-lo, però anem fent i arribem a el coll on ja es veu el cim. Devem estar a 2000m i només queda el tros final. Aquesta pujada és curta però es fa suar. És molt empinada i a vegades hi trobem neu. A mig camí trobem un senyor que baixa i ens quedem a xerrar amb ell una bona estona (era molt simpàtic, però no callava mai). Ell té una casa allà i ha donat mil voltes pel parc. Ens diu que no podrem arribar a dalt perquè per culpa de la neu és perillós, però que des de gairebé a dalt tindrem molt bona vista. Ens despedim i continuem amunt. Un cop a dalt, veiem que tenia raó. Ens falten uns 50m per arriba a dalt i haguéssim pogut intentar arribar-hi, però una relliscada i ens haguéssin hagut d'anar a buscar 300m més avall. Desistim.

Aquest és el cim del Paine, i el que ens va faltar per arriba a dalt

Des de gairebé a dalt es pot veure una de les parts més famoses del Parc. És la Laguna del Alto. Aquest dia no vam poder baixar-hi per culpa de la neu, però ens queda pendent per més endavant. Realment, el senyor tenia raó, la vista és molt bonica, tant de la Laguna (tot i que està coberta per neu i gel) com la resta del paisatge.

La Laguna del Alto amb la catifa de neu

Amb els volcans Descabezado Grande i el Quizapú (també anomentat Cerro Azul) al fons

Roques, i Andes al fons

 ...i més Andes

I ja només ens queda la baixada, que és molt ràpida, totalment camp a través i molt divertida. Arribem amb temps per la cerveseta fresca i pujar al bus de les 2 per tornar (n'hi ha un altre a les 5).

Dia 2: Ruta a l'Enladrillado

Repetim la rutina del primer dia, un bon cop de cap al bus, un entrepà de pa amb palta i tomata i a trotar cap a l'entrada del Parc. Anem a l'Enladrillado, una esplanada a uns 2000m d'altura que està plena de pedres planes molt grans on diuen que hi aterren ovnis. No se sap ben bé com tantes roques semblants van poder formar fa anys i panys aquest indret. Encara està nevat, i només es pot veure una petita part de tota la zona. Arribem a la cabana del guarda i resulta que els xilens paguen 2000 pesos i els extrangers 4000 pesos (toca't els collons!). Paguem amb mala cara i anem tirant. El camí fins a la pujada final a l'Enladrillado és estret, bo per córrer i puja molt suaument. Són uns 8km amb molta boira que no ens permet veure massa el paisatge. No triguem massa a arribar al principi de la pujada. Aquesta sí que és més dura, primer entre un bosc d'arbres i llavors, ja sense massa vegetació fins dalt de tot. La veritat és que la neu no ens deixa veure la majoria de les  pedres, però la boira ha marxat i el paisatge és preciós.

M'encanta aquesta foto

Un cop tot vist i haver menjat una miqueta, baixem avall que fa baixada (molt divertida). Una vegada a baix, encara ens queda temps i decidim seguir el camí una mica més fins al mirador del Valle del Venado. Parlem amb uns suïssos que porten dies de ruta per allà i ja se'n tornen. Des d'allà es pot veure, com no, el Valle del Venado, tot el llit del riu i els volcans al fons. També és veu lava solidificada de fa molt de temps que s'ha quedat alla petrificada. Llavors ve una altra baixada fins a la vall. Aquesta sí que és més tècnica i més difícil. Hi ha moltes pedres i baixa molt de cop. Gairebé arribem fins al riu però hem de tornar perquè no se'ns escapi l'últim bus.

Des del mirador del Valle del Venado

Toca refer la pujada i és dura de collons. Ens costa arribar una altra vegada al mirador. Quan arribem a dalt, ja només queden uns 14km de baixada suau fins a l'arribada. El que passa és que no hem calculat bé el menjar (només he menjat una poma, un plàtan i un xocolatina) i ens fallen les forces. Per sort, una noia ens dóna uns caramels que ens van perfectes per poder arribar.

Dia 3: Mitja ruta al Descabezado Grande

Aquest dia toca fer una prova per una ruta que tenim pensada pel Gener. Volem arribar fins a dalt el Descabezado Grande (3815m) i tornar en un dia. S'ha de fer durant l'estiu per evitar la neu i els vents molt forts que hi ha a dalt al cràter.

Haurem d'arribar fins aquí dalt al Gener

Decidim tirar i fer el que poguem de la ruta, i quan portem la meitat del temps del que tenim, mitja volta i cap a casa. Després de l'entrepà, sortim altra vegada cap a la reserva. Aquesta vegada, el guarda s'enrecorda de nosaltres i ens fa pagar 2000 pesos enlloc de 4000. La ruta és la mateixa que vam fer el dia anterior però sense pujar a l'Enladrillado. Anem per feina i arribem al Valle del Venado bastant ràpid. El terra és de sorra i costa més caminar-hi. A més, hem de travessar dos rius. L'aigua està gelada, arriba fins gairebé la cintura i el corrent no és tranquil. Per sort fa sol i ens assequem ràpidament. Llavors comença una pujada suau, que passa pel costat d'un refugi on no hi ha ningu i està força brut. Seguim amunt i la vegetació canvia de cop. El terra és blanc, hi està ple d'arbusts amb flors blanques. Al cap de poc, torna a canviar i el camí torna a entrar a en un bosc. Pujem pel costat d'un riu i per la llengua de lava, però ja torna a ser hora de fer mitja volta i recular. El camí és exactament el mateix. Aquesta vegada hem menjat millor i no hi ha problemes durant la tornada. Al final, la cerveseta de rigor ens esperava i una bona dormida al bus també.

La ruta del dia

Al final han sigut 7 horetes ben aprofitades. Ens hem ben merescut el lomito a lo pobre (llom amb patates fregides, ous ferrats i ceba) amb ketchup, mostassa i sobretot ají (una salsa d'aquí molt bona i picant), i per només 2000 pesos (3€!!!).