CAP A LA PATAGÒNIA

El meu amic Pau m'ha vingut a veure dues setmanes. La primera la passem per la zona on visc: fem platja, tastem la gastronomia local i els vins del Maule. La segona, però, està reservada per la Patagònia xilena.

Sortim de Santiago amb avió destí Punta Arenas, a uns 3000 kms al sud (3 horetes curtes). Allà, ens espavilem per llogar tot el material que ens falta per anar de càmping (de fet, ens falta de tot, però ja estan preparats per la gent que viatja amb una mà a cada ou) i agafem un bus cap a Puerto Natales (3 hores més, ara cap al sud). El nostre objectiu és anar al Parc Nacional de les Torres del Paine i passar uns dies caminant i acampant per allà. Hi ha dos circuits per caminar per allà, un es diu la O (uns 90kms, la volta a tot el parc, que no tenim temps de fer) i l'altre la W (el que tenim pensat fer, el més curt i bonic). Dormim en una pensió que està bastant bé i al matí següent ja passa un minibus per dur-nos al parc, concretament a una de les entrades que te, la Laguna Amarga. Els cabrons fan pagar per entrar 4000 pesos als xilens (uns 6€) i 15000 als extrangers (uns 23€), però bé, què hi farem, ja som a dins.

El dia comença ennuvolat, però a mesura que le matí avança, es va aclarint. Caminem per un tram de pista pla fins a arribar ben bé a l'hostal Las Torres, que és on comencen els 2 circuits.

Comença la caminada, amb les torres el fons i el dia que es deperta amb núvols

 Des d'allà, fem una pujadeta fins a arribar al Campamento Chileno per un caminet molt ben marcat que passa entre les Torres del Paine i una altra muntanya.

 Abans d'arribar al Campamento Chileno

Seguim amunt per aquesta vall tant maca en direcció al Campamento Torres, aquí entrem en un bosc. El tram és bastant fàcil i gairebé no hi ha desnivell. Una vegada al campament, fem el dinar (un plat de pasta d'aquests que només s'han de barrejar amb aigua) i continuem endavant.

El paisatge canvia de cop, ara atravessem un bosc

Només ens queda una pujada, curta però de les bones, de les que a mi m'agraden, fins a arribar al  mirador de les torres, des d'on es fan gairebé totes les fotos de les postals. Primer puja entre arbres, però a la part final tot són pedres. Finalment hi arribem i és impressionant. Ha valgut la pena tot el viatge només per veure això. Està ple de gent i és normal, diuen que és la part més increïble de tot el parc. Millor veure-ho en imatges:

Les 3 Torres del Paine

Les mateixes amb el llac

No podia faltar la foto, gràcies a un bon home que hi havia per allà

Una vegada vist, només podem fer mitja volta i tornar enrera. Fot un vent de cal déu i casi perdo la gorra (va marxar volant però la vaig poder atrapar). Passem altra vegada pel Campamento Torres i arribem al Chileno. Són les 5 de la tarda i ens prenem una merescuda cerveseta ben bona (i ben cara). En veure-la, potser dues o tres persones ens van preguntar d'on l'havíem tret. Com que encara és clar i tenim forces, decidim caminar fins al Refugio Los Cuernos, que està a uns 15kms. El cami és molt pla i no gaire complicat i cap a cuarts de 9 arribem per acampar.

Un ocell fuster (o pájaro carpintero)

Fent cap al Refugio Los Cuernos

Al càmping hi ha overbooking fort, i com que hem arribat bastant tard, ens costa trobar un bon lloc. Mentre fem el sopar ja ens pensem que no s'ha de pagar, però al cap d'una estona passa un noi no gaire simpàtic i ens diu: "son seis mil por persona". Què hi farem, paguem, sopem i cap a dormir. De fet, dormim ben poc, perquè carda un vent impressionant, dels més forts que he viscut mai, i la tenda que hem llogat és bastant de can pixa i tremola molt. La veritat és que sembla que hi hagi gent a fora que l'estigui movent. Ens hem d'aixecar durant la nit amb la fred que feia perquè la part impermeable no se'n vagi volant.

El dia següent està ben ennuvolat. Una dona ens diu que si anem al mirador del Campamento Británico no veurem res, i decidim anar tirant cap al glaciar Grey. El camí va vorejant un llac de nom impronunciable (Nordenskjöld) i llavors ja entrem a la zona cremada. El passat desembre un gamerús d'Israel va fer foc on no ho hauria d'haver fet i va cremar gairebé un quart de parc. Seguim avançant, passem pel Campamento Italiano (no s'hi pot acampar per l'incendi) i arribem al Campamento Lago Pehoé, que també està tancat pel mateix. Des d'allà ja pugem cap al lago Grey que uns quilòmetres més amunt es transforma en glacera.

Entrant a Mórdor

El vent ens ve de cares però el camí no puja gaire i no es fa gaire pesat. El que passa és que comença a ploure i arribem al Campamento Grey una mica molls. Aquesta vegada muntem la tenda a prova de ventades i cap a sopar. En aquest campament la gent és més simpàtica i els preus més barats. Trobem un basc que va sol i ens explica que porta més d'un mes amb la motxilla per Xile. Va sortir des de Santiago a principis d'any en direcció al sud. Després de conversar una bona estona amb ell, cap a dormir que demà serà un altre dia.

Glaciar Grey foto 1

Glaciar Grey foto 2

Pel matí, el temps encara és pitjor, plou més però, com que tornem caminant cap al Campamento del Lago Pehoé, el vent ens empeny des de darrera i anem molt més ràpid. Allà ens espera un ferry que ens durà fins a on passa el bus per tornar cap a Puerto Natales. Arribem a la parada del vaixell morts de fred i amb gairebé dues hores d'antelació. Trobem uns guardes dins una caseta i els cabrons no ens deixen entrar. Ens hem d'esperar sota un cobert. Amb el pas dels minuts, va arribant més gent i almenys estem entretinguts. Finalment pugem al ferry (els lladres ens fan pagar 18€ per mitja hora de camí), arribem al bus i cap a la pensió.

Encara ens queda un dia per aquestes terres i decidim anar a veure una reserva de pingüins que hi ha prop de Punta Arenas. Només es poden veure des del Setembre fins al Març, per copul·lar i pondre els ous. Quan neixen les cries, el mascle i la femella cuiden dels petits 3 dies un, 3 dies l'altre. I quan ja saben nedar bé, marxen. Aquí van unes quantes fotos de les incontables que els hi vam fer.

I fins aquí la visita a la Patagònia xilena, molt recomanable.

Las Torres

El Grey

Excursió al volcà Descabezado Grande

Ja feia dies que teníem pensat pujar a aquest volcà, que, quan hi ha bon dia a la regió del Maule i el cel és clar, es pot veure des de gairebé tot arreu. El dia abans de l'excursió, sortim cap a Vilches Alto amb en Patrick i les motxilles. Dormirem una estoneta a una cabanya de la señora Maria, la propietària del bar/restaurant/cabanyes El Rayadito, i a les 4 del matí sortirem.

Comença a sortir el sol darrera  els Andes

De matinada fa bastanta fred, però amb el paravents n'hi ha prou. Amb el frontal engegat anem tirant i fent kms pel camí en direcció al mirador del Valle del Venado. Ja l'hem fet unes quantes vegades, així que el coneixem força bé i ràpid arribem al final. Dels del mirador hi ha una baixada bastant empinada que passa per Las Bandurrias i arriba al llit d'un riu Claro (el mateix que passa per Talca). És com una platja amb sorra i pedres. Es comença a fer de dia, deuen ser les 6 i poc del matí. Creuem el riu (ara no passa gaire aigua, molta menys que quan el vam travessar al novembre) i enfilem una pujadeta cap al Valle del Venado. Allà hi ha un refugi de la Conaf (l'empresa que gestiona els parcs naturals de Xile), però encara és bastant aviat i sembla que no hi ha ningú despert.

 Sembla una mica Montserrat

Seguim pujant per un bosc al costat d'una llengua de lava gegant solidificada de fa molts. El bosc s'acaba i la pujada es torna més dura per l'inclinació i el terreny (pedres petites). Després d'aquest tram bastant feixuc arribem a la laguna el Blanquillo i ara tornem al pla. Continuem endavant i no triguem massa a arribar fins a Las Termas (hi ha unes basses d'aigua tèbia). Són quarts de deu del matí i allà sí que hi ha tendes de gent. Carreguem l'aigua mentre alguns d'ells ens dónen uns consells per arribar a dalt pel millor camí. També ens diuen que n'hi ha uns que han sortit cap a dalt a les 6 del matí.

Des de Las Termas

 Una vegada llestos, comença la pujada sèria. Al principi s'han de superar unes dunes de pedra pómez i cada vegada que es trepitja el peu s'enfonsa i l'esforç que s'ha de fer per tirar endavant es multiplica. Però després de les dunes ve el pitjor. La pujada s'empina encara més, fot un vent de cal déu i costa manterni-se dret. En Patrick va fent, però jo les estic passant bastant putes, penso que no sé si arribaré a dalt. Seguim endavant i anem atrapant als que havien sortit de les termes i ens animem mútuament. El cim encara es veu molt lluny. Trobem però una zona de pedres i me n'hi vaig directe, prefereixo pujar per allà que no pas seguir per la pedra pómez. Durant les pedres em tornen a venir les forces i em sento millor, però ara és en Patrick el que està fotut, segurament per l'altura. Li donc una mica de menjar i atrapem el noi que va primer de l'altra expecidió. Ell ens dóna una mica de salami i ens diu que en mitja horeta arribem a dalt. Ara sí que arribem segur. Continuem per la zona de pedres i finalment fem el cim (3830m), mai havia pujat a peu res tan alt. La vista des de dalt és increïble i el cràter és gegant i està ple de neu.

Està torta, però és el cim del Descabezado

 També a dalt, amb el Quizapú darrera

 Celebrant el cim

Després de fer quatre fotos tirem milles cap avall. La baixada és molt divertida i en 1 hora i poc arribem a Las Termas altra vegada (hem tirgat 4h30' en pujar). Carreguem aigua, ens traiem les pedretes de dins les bambes i ja tot baixada fins a baix el riu. Anem fent sense anar gaire esverats, passem altra vegada el refugi del Venado, creuem la zona del riu i arribem al peu de l'última pujada del dia (la coneixem bé i és dura). Ara sí que estic força cansat. La pujada al volcà ha fet estralls. Per sort vaig comprar un parell de gels. En compartim un abans d'enfilar amunt i xino xano arribem a dalt més fàciment del que em pensava (això no vol dir que no m'hagi costat molt!). Ara sí que ja es pot dir que està fet, només 14kms ens separen de la cabanya. Ens tornem a partir l'altre gel i avancem. Ja es torna a fer fosc i hem de tornar a engegar els frontals. Jo no sé on he guardat el meu però per sort en Patrick té una llanterna de mà. Dos horetes i poc i ja arribem.

Finalment, a les 10 de la nit i després d'unes 18h de camí ho hem aconseguit. No tinc temps per assaborir-ho perquè estic mort de son i me'n vaig a dormir ràpid. L'endemà serà el dia doncs.

Un dels videos que vaig fer

Club Atlético Iwana Mary

Per aquí a Xile no he pogut practicar tant com a Girona el futbol, l'esport que més m'agrada. M'he dedicat més al projecte i a córrer per les muntanyes de Talca i els Andes. Només he pogut jugar amb la sel·lecció de la Universitat (anàvem 5 o 6 a entreno i als partits arribava tothom, era can pixa i l'entrenador un zero a l'esquerra), i amb els que he disfrutat més, el Club Atlético Iwana Mary.

L'escut del nostre club

És l'equip de l'escola de disseny de la Universitat, i competim a la "Liga Interescuelas", entre les diferents carreres que hi ha per aquí. Existeixen dues divisions: Honor (que seria primera), i Ascenso (segona). Degut al descens de l'anterior temporada, juguem a Ascenso. El torneig consta d'una lligueta de 4 grups de 4, on els 2 primers passen a quarts. Llavors es juguen les semifinals i la final. Pujen a Honor els dos finalistes i els dos perdedors de la semifinal si guanyen la repesca contra els penúltims dels dos grups de primera.

El poder de l'Iwana a l'escola de disseny

El més important i el que diferencia "la Iwana" dels demés equips és la barra (els seguidors més fidels) que té.
No fallen mai a cap partit, sempre canten, criden i animen sense parar. És realment molt divertit i motivant. A més, sovint preparen bengales, petards, papers, extintors amb els colors de l'equip i el que sigui per empènyer l'equip a la victòria. La veritat és que l'he encertat de ple jugant amb ells, a més són molt bona gent.

Aquí l'elàstica verd-i-taronja

La lligueta inicial va començar a finals de novembre. S'ha de reconèixer que ens va tocar un grup molt fàcil. Els partits de la lligueta no es juguen al camp principal de la Universitat, sinó a Calama: un de terra malparit amb sorra, pedres i males herbes. El nom li ve perquè és el nom de la ciutat i l'estadi de la ciutat de Calama (al nord del país), on juga Cobreloa (mig nom es deu la la mineria de coure que hi ha, i l'altre mig al riu que passa per la ciutat, el Loa). Un equip la la primera divisió xilena al qual és molt difícil de guanyar al seu camp degut a l'altura i el clima (també se li diu "El Infierno"). A la lligueta vam arrassar: 3 partits, 3 victòries (2-0, 4-0 i 5-2) i l'afició convençuda i il·lusionada amb el possible ascens. Llavors, a mitjans de desembre juguem els quarts de final, en teoria un partit fàcil perquè ens tocava el segon d'un altre grup. Doncs anem a la mitja part amb 2-0 en contra i un penal fallat per part meva (terriblement mal tirat). La segona part, però, va ser un festival. Un atac i gol constant contra la porteria rival. Fem el 2-1, no gaire més tard el 2-2 i el partit s'acabava. La veritat és que no tenia ganes de penals, havíem de guanyar. El partit s'acabava, l'àrbit diu "queda un minuto", saca el seu porter, la recuperem ràpid, centrada i gol! 2-3 i la grada s'enfonsa, invasió de camp i piló a sobre el davanter que havia fet el gol. Encara hi va haver temps perquè ells penjessin una pilota a l'olla que el nostre porter va treure encara no sé com. Només ens queda un pas pel desitjat ascens.

Fins a aquests extems arriba la passió per l'equip

Les semifinals es van jugar la setmana passada, contra la carrera de psicologia. Va ser un partit més plàcid de l'esperat, tot i que ells van fallar oportunitats clares, però nosaltres també. Guanyem 4-2, ens assegurem l'ascens i ara toca jugar la final segurament, d'aquí a dues setmanes per quedar campions. El partit taquicàrdic va ser el de quarts, però la final també promet ser emocionant. Es prepara un bon espectacle, tant al camp però sobretot a les grades.

No tinc masses fotos de moment, però les posaré tan bon punt les aconsegueixi.