L'escut del nostre club
És l'equip de l'escola de disseny de la Universitat, i competim a la "Liga Interescuelas", entre les diferents carreres que hi ha per aquí. Existeixen dues divisions: Honor (que seria primera), i Ascenso (segona). Degut al descens de l'anterior temporada, juguem a Ascenso. El torneig consta d'una lligueta de 4 grups de 4, on els 2 primers passen a quarts. Llavors es juguen les semifinals i la final. Pujen a Honor els dos finalistes i els dos perdedors de la semifinal si guanyen la repesca contra els penúltims dels dos grups de primera.
El poder de l'Iwana a l'escola de disseny
El més important i el que diferencia "la Iwana" dels demés equips és la barra (els seguidors més fidels) que té.
No fallen mai a cap partit, sempre canten, criden i animen sense parar. És realment molt divertit i motivant. A més, sovint preparen bengales, petards, papers, extintors amb els colors de l'equip i el que sigui per empènyer l'equip a la victòria. La veritat és que l'he encertat de ple jugant amb ells, a més són molt bona gent.
Aquí l'elàstica verd-i-taronja
La lligueta inicial va començar a finals de novembre. S'ha de reconèixer que ens va tocar un grup molt fàcil. Els partits de la lligueta no es juguen al camp principal de la Universitat, sinó a Calama: un de terra malparit amb sorra, pedres i males herbes. El nom li ve perquè és el nom de la ciutat i l'estadi de la ciutat de Calama (al nord del país), on juga Cobreloa (mig nom es deu la la mineria de coure que hi ha, i l'altre mig al riu que passa per la ciutat, el Loa). Un equip la la primera divisió xilena al qual és molt difícil de guanyar al seu camp degut a l'altura i el clima (també se li diu "El Infierno"). A la lligueta vam arrassar: 3 partits, 3 victòries (2-0, 4-0 i 5-2) i l'afició convençuda i il·lusionada amb el possible ascens. Llavors, a mitjans de desembre juguem els quarts de final, en teoria un partit fàcil perquè ens tocava el segon d'un altre grup. Doncs anem a la mitja part amb 2-0 en contra i un penal fallat per part meva (terriblement mal tirat). La segona part, però, va ser un festival. Un atac i gol constant contra la porteria rival. Fem el 2-1, no gaire més tard el 2-2 i el partit s'acabava. La veritat és que no tenia ganes de penals, havíem de guanyar. El partit s'acabava, l'àrbit diu "queda un minuto", saca el seu porter, la recuperem ràpid, centrada i gol! 2-3 i la grada s'enfonsa, invasió de camp i piló a sobre el davanter que havia fet el gol. Encara hi va haver temps perquè ells penjessin una pilota a l'olla que el nostre porter va treure encara no sé com. Només ens queda un pas pel desitjat ascens.
Fins a aquests extems arriba la passió per l'equip
Les semifinals es van jugar la setmana passada, contra la carrera de psicologia. Va ser un partit més plàcid de l'esperat, tot i que ells van fallar oportunitats clares, però nosaltres també. Guanyem 4-2, ens assegurem l'ascens i ara toca jugar la final segurament, d'aquí a dues setmanes per quedar campions. El partit taquicàrdic va ser el de quarts, però la final també promet ser emocionant. Es prepara un bon espectacle, tant al camp però sobretot a les grades.
No tinc masses fotos de moment, però les posaré tan bon punt les aconsegueixi.
