L'escut del nostre club
És l'equip de l'escola de disseny de la Universitat, i competim a la "Liga Interescuelas", entre les diferents carreres que hi ha per aquí. Existeixen dues divisions: Honor (que seria primera), i Ascenso (segona). Degut al descens de l'anterior temporada, juguem a Ascenso. El torneig consta d'una lligueta de 4 grups de 4, on els 2 primers passen a quarts. Llavors es juguen les semifinals i la final. Pujen a Honor els dos finalistes i els dos perdedors de la semifinal si guanyen la repesca contra els penúltims dels dos grups de primera.
El poder de l'Iwana a l'escola de disseny
El més important i el que diferencia "la Iwana" dels demés equips és la barra (els seguidors més fidels) que té.
No fallen mai a cap partit, sempre canten, criden i animen sense parar. És realment molt divertit i motivant. A més, sovint preparen bengales, petards, papers, extintors amb els colors de l'equip i el que sigui per empènyer l'equip a la victòria. La veritat és que l'he encertat de ple jugant amb ells, a més són molt bona gent.
Aquí l'elàstica verd-i-taronja
La lligueta inicial va començar a finals de novembre. S'ha de reconèixer que ens va tocar un grup molt fàcil. Els partits de la lligueta no es juguen al camp principal de la Universitat, sinó a Calama: un de terra malparit amb sorra, pedres i males herbes. El nom li ve perquè és el nom de la ciutat i l'estadi de la ciutat de Calama (al nord del país), on juga Cobreloa (mig nom es deu la la mineria de coure que hi ha, i l'altre mig al riu que passa per la ciutat, el Loa). Un equip la la primera divisió xilena al qual és molt difícil de guanyar al seu camp degut a l'altura i el clima (també se li diu "El Infierno"). A la lligueta vam arrassar: 3 partits, 3 victòries (2-0, 4-0 i 5-2) i l'afició convençuda i il·lusionada amb el possible ascens. Llavors, a mitjans de desembre juguem els quarts de final, en teoria un partit fàcil perquè ens tocava el segon d'un altre grup. Doncs anem a la mitja part amb 2-0 en contra i un penal fallat per part meva (terriblement mal tirat). La segona part, però, va ser un festival. Un atac i gol constant contra la porteria rival. Fem el 2-1, no gaire més tard el 2-2 i el partit s'acabava. La veritat és que no tenia ganes de penals, havíem de guanyar. El partit s'acabava, l'àrbit diu "queda un minuto", saca el seu porter, la recuperem ràpid, centrada i gol! 2-3 i la grada s'enfonsa, invasió de camp i piló a sobre el davanter que havia fet el gol. Encara hi va haver temps perquè ells penjessin una pilota a l'olla que el nostre porter va treure encara no sé com. Només ens queda un pas pel desitjat ascens.
Fins a aquests extems arriba la passió per l'equip
Les semifinals es van jugar la setmana passada, contra la carrera de psicologia. Va ser un partit més plàcid de l'esperat, tot i que ells van fallar oportunitats clares, però nosaltres també. Guanyem 4-2, ens assegurem l'ascens i ara toca jugar la final segurament, d'aquí a dues setmanes per quedar campions. El partit taquicàrdic va ser el de quarts, però la final també promet ser emocionant. Es prepara un bon espectacle, tant al camp però sobretot a les grades.
No tinc masses fotos de moment, però les posaré tan bon punt les aconsegueixi.
Si los de la Central Lechera leen la crónica, ya no vuelves a casa, terminas de corresponsal del Marca para la Copa Libertadores y otros torneos. Desborda emoción a raudales, futbol en estado puro, campos de tierra, titulares de los que no entrenan, y rivales de medio pelo que tan pronto te hacen media docena, como te encumbran. A buen seguro nos mientes, y la crónica es mejor y mas emocionante que los partidos jugados.
ResponEliminaToca esperar la final, casi da pena que se acabe tan pronto.
Apunta el titular para la final, Pep tambien conoce la frase, y ayer noche casi la pronucia, nunca se sabe: Sit Transit Gloria Mundi, latín clásico, “toda gloria en este mundo es pasajera”, no vaya a ser que luego esos que no entrenan, esos que se van de marcha te den un disgusto.
Este sábado al otro lado del charco, tu sobrino Pablo y puñado de Gormitis más, derrotaban al Vila Real Alevin C a domicilio, en la ciudad deportiva del Vila Real, para ellos todo un hito, ya ves, un equipo de Colegio, que apenas entrena, cada uno con una camiseta de un color que se aproxima al rojo,… le meten seis a los chiquillos que entrenan a diario, pobres, se fueron con un disgusto …
Recuerdos
PD Si pones el nombre del glorioso equipo en el que juegas en Google solo aparece tu blog… asi que si los de la Central no te encuentran, te encuentran los de la TV3.
Està ben clar que la passió i la motivació ho pot tot, et converteix en creador facis el que facis a la vida. M'emociona llegir aquesta crònica esportiva, un devessall de sensacions. I això t'ho diu algú que l'esport mai li ha fred ni calor, i que llegia el diari en els parits, quan la mare del Felip i la Santa cridaven com boiges " fora de joc". Això ja sé que no m'ho has perdonat mai, i ara llegint com l'afició cridava i es despentinava davant la victòria del sue equip ho veig amb una claredat meridiana. Confio que no m'ho tinguis en compte.
ResponEliminaEl comentari d'en Jesús, sempre tant fi i acurat, i posa la punta, amb la frase llatina " Sic transit gloria mundi ", com a pensament de capçalera d'en Pep Guardiola per si de cas la lliga enguany no va com tots voldriem
Quim, "Sic transit gloria mundi" em fa recordar massa del tipus de cosa que diria Montanelli, així que em perdonaràs si no em quedo del tot convençut.
EliminaJo tendeixo a veure les coses d'altres ulls. Encara que diuen, i és cert, que non est ad astra mollis e terris via, la veritat és que alta alatis patent.
I el camí no és altre que l'esforç constant: abeunt studia en mores.
Amat victoria curam.
Força!
Felice
Venga, actualiza, ya ha pasado un mes, el Barça se nos viene abajo, y el Marca no se puede leer, ya no queda nada divertido salvo tu blog, y el Hockey Patines que en un momento nos dan por Teledeporte, ver para creer, ya era hora... venga, aunque sea una cronica de San Valentin... Bona nit.
ResponEliminaRecuerdos
PD Tambien nos puedes contar algo del proyecto, se supone que estas alli para eso digo yo
Recuerdos de Cecilia, mañana cumple no se cuantos, ehhh, diez años dice. Es una fan total de los dibujos de Doraemon en "chileno"