Comença a sortir el sol darrera els Andes
De matinada fa bastanta fred, però amb el paravents n'hi ha prou. Amb el frontal engegat anem tirant i fent kms pel camí en direcció al mirador del Valle del Venado. Ja l'hem fet unes quantes vegades, així que el coneixem força bé i ràpid arribem al final. Dels del mirador hi ha una baixada bastant empinada que passa per Las Bandurrias i arriba al llit d'un riu Claro (el mateix que passa per Talca). És com una platja amb sorra i pedres. Es comença a fer de dia, deuen ser les 6 i poc del matí. Creuem el riu (ara no passa gaire aigua, molta menys que quan el vam travessar al novembre) i enfilem una pujadeta cap al Valle del Venado. Allà hi ha un refugi de la Conaf (l'empresa que gestiona els parcs naturals de Xile), però encara és bastant aviat i sembla que no hi ha ningú despert.
Sembla una mica Montserrat
Seguim pujant per un bosc al costat d'una llengua de lava gegant solidificada de fa molts. El bosc s'acaba i la pujada es torna més dura per l'inclinació i el terreny (pedres petites). Després d'aquest tram bastant feixuc arribem a la laguna el Blanquillo i ara tornem al pla. Continuem endavant i no triguem massa a arribar fins a Las Termas (hi ha unes basses d'aigua tèbia). Són quarts de deu del matí i allà sí que hi ha tendes de gent. Carreguem l'aigua mentre alguns d'ells ens dónen uns consells per arribar a dalt pel millor camí. També ens diuen que n'hi ha uns que han sortit cap a dalt a les 6 del matí.
Des de Las Termas
Una vegada llestos, comença la pujada sèria. Al principi s'han de superar unes dunes de pedra pómez i cada vegada que es trepitja el peu s'enfonsa i l'esforç que s'ha de fer per tirar endavant es multiplica. Però després de les dunes ve el pitjor. La pujada s'empina encara més, fot un vent de cal déu i costa manterni-se dret. En Patrick va fent, però jo les estic passant bastant putes, penso que no sé si arribaré a dalt. Seguim endavant i anem atrapant als que havien sortit de les termes i ens animem mútuament. El cim encara es veu molt lluny. Trobem però una zona de pedres i me n'hi vaig directe, prefereixo pujar per allà que no pas seguir per la pedra pómez. Durant les pedres em tornen a venir les forces i em sento millor, però ara és en Patrick el que està fotut, segurament per l'altura. Li donc una mica de menjar i atrapem el noi que va primer de l'altra expecidió. Ell ens dóna una mica de salami i ens diu que en mitja horeta arribem a dalt. Ara sí que arribem segur. Continuem per la zona de pedres i finalment fem el cim (3830m), mai havia pujat a peu res tan alt. La vista des de dalt és increïble i el cràter és gegant i està ple de neu.
Està torta, però és el cim del Descabezado
També a dalt, amb el Quizapú darrera
Celebrant el cim
Després de fer quatre fotos tirem milles cap avall. La baixada és molt divertida i en 1 hora i poc arribem a Las Termas altra vegada (hem tirgat 4h30' en pujar). Carreguem aigua, ens traiem les pedretes de dins les bambes i ja tot baixada fins a baix el riu. Anem fent sense anar gaire esverats, passem altra vegada el refugi del Venado, creuem la zona del riu i arribem al peu de l'última pujada del dia (la coneixem bé i és dura). Ara sí que estic força cansat. La pujada al volcà ha fet estralls. Per sort vaig comprar un parell de gels. En compartim un abans d'enfilar amunt i xino xano arribem a dalt més fàciment del que em pensava (això no vol dir que no m'hagi costat molt!). Ara sí que ja es pot dir que està fet, només 14kms ens separen de la cabanya. Ens tornem a partir l'altre gel i avancem. Ja es torna a fer fosc i hem de tornar a engegar els frontals. Jo no sé on he guardat el meu però per sort en Patrick té una llanterna de mà. Dos horetes i poc i ja arribem.
Finalment, a les 10 de la nit i després d'unes 18h de camí ho hem aconseguit. No tinc temps per assaborir-ho perquè estic mort de son i me'n vaig a dormir ràpid. L'endemà serà el dia doncs.
Un dels videos que vaig fer
Ja saps tant important és fel el cim com fer el camí, ja ho diu el poeta Kavafis: Quan sortis de viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg ple d'aventures i de coneixences.
ResponEliminaYa no tengo duda alguna, si sigues con esto del blog, me doy de baja de la National Geographic, cada año pienso en hacerlo y al llegar el momento me arrepiento, hace años ya “queme” toda la colección, la llevamos a una residencia de ancianos, aquel abuelte al que le faltaban unos numeros, murio tranquilo, ahora se la doy a los camioneros, si, no tengo duda, lo de los camioneros es un mito, creo que deben ser la profesión con un porcentaje más elevado de lectores… total por cuatro fotos que con esas cámaras que usan cualquiera podría hacer, no se para que me gasto el dinero, leer, no se puede leer, porque no son como tú, no tienen gracia alguna.
ResponEliminaYa se sabe, estos yanquis son muy serios, por cierto, podrías mirar en las tripas del blog y añadir el gacheto traductor, el Google Translator para que si llega algún despistado puedan traducir al ingles. Y de paso, poner un par de relojes, uno que marque la hora en casa de la Rosa y otro en Chile. Así una no pasa pena, “mira, ahora es de noche, está en la cama”.
Bueno, recuerdos a todos, a Patricio también, un dia entero andando, que barbaridad, no digo que yo no aguantase, pero … en fin, solo de leerlo me canso y me dan ganas de ir a beber isostar, de todas formas, familia paterna al margen, de casta le viene al galgo, pues una que se yo, aun no levantaba dos palmos del suelo y se hizo quince kilómetros a todo sol, por ver el pueblo de su padre, tirando de la mano del entonces José Vicente y caminando junto a la prima de Francia, … ya se sabe de quien es la culpa cuando hay un francés de por medio, pero eso ya es otra historia, aquel dia, casi mataron a mi abuela del disgusto y mi abuelo hubo de beber mas cazalla de la habitual para poder contener a todos.
Saludos
Jesús, la verdad es que no domino todavía demasiado esto del blog (ni sabía que se podía poner un traductor ni unos relojes de estos), ya lo investigaré.
EliminaSobretodo no te des de baja del National Geographic! Y antes dársela a camioneros desconocidos, mándala para Girona, que estas revistas en el baño sirven que no veas.
Algún día tendremos que organizar una excursión familiar. Hace no mucho fuimos con los Vicens desde Miravet a Benissanet. Cuando lo repitamos, ya se te informará, por supuesto.
Hala, hasta la próxima, y que sepas que ya estoy preparando más Chilean National Geographic... no tardaré tanto en actualizar esta vez.
Felicitats Quim, 3800 comença a ser molta altura de veritat. A veure si fem algun cim junts per aqui el pròxim cop que passis pels Apenins.
EliminaForça,
Felice
Adelante, cuando quedes con el Estadista y demás familia avisa, tratariamos de ir todos los Melendez, total somos ocho, nosotros cuatro y mi hermano otros cuatro, aqui el apellido se pierde, en fin... eso es otra historia.
ResponEliminaBueno, 4 km andando por esos caminos de dios, de Miravet a Benissanet creo podre soportarlo...
El miercoles fuimos al pueblo donde naciera tu madre a un entierro, y pasamos un rato a los pies de la casa donde vivio ... que no es la que nacio, pero bueno, es casi lo mismo... En la iglesia habia cuatro grados, positivos, que dicen ahora...Y el cura roza los noventa años, no pude hablar con el, pero casi seria el que la bautizara...
Algun dia tambien quedaremos alli
REcuerdos
Està ben clara la sequera. Els afamats lectors d'aventures xilenes volem més literatura d'aventures. Jo em quedo aqui fins que tornis a publicar o sigui que ho tens clar, el fantasta de la Ro et perseguirà fins que expliquis com va anar l'escapada a les Torres del Paine.
ResponEliminaVoy a ejercer de madre, me veo en la obligación, alguien debe hacerlo y hablar en términos responsables:
ResponEliminaLo primero es el trabajo, en este caso los estudios, y después la devoción... si no escribe si no cuenta nada, si no sale a correr, si no hay fútbol....sera porque esta estudiando...Vamos a pensar "bien", repito, "estudiando".
Así que dejemoslo estar, si se fue tan lejos para estudiar, que siga asi.
Ademas a cada día que pasa, es lógico que se vaya olvidando un poco más de lo que dejo por aquí... por dios, si ya hasta te hablara con acento chileno y de aquí a cuatro días, pensara en chileno...si no lo hace ya.
Recuerdos a todos.