Quatre dies per Santiago (segona part: Ultramaratón de los Andes)

Són les tres del matí, falta una hora per la sortida i fa bastanta fred. Ens anem preparant per la gresca, uns estiraments, deixem la bossa al guardarroba i ben ràpid es fan gairebé les 4. Abans però, coneixem un senyor de Ciudad Real (en Pedro) que viu a Santiago i que també correrà els 80Km. Falten pocs segons per començar. Engeguem els frontals, sona la música, "gallina de piel" de l'emoció i dels nervis, 3, 2, 1...0! Comencem!

Això és el que ens queda per endavant

Sortim trotant i al cap de poc comencem a pujar. La pujada no és molt llarga i una vegada a dalt el caminet transcorre pel costat d'un canal d'aigua. El meu frontal no va gaire bé i em costa una mica veure el terra. Segurament per això, m'entrebanco i casi em faig un banyet al canal. Comencem bé, estem al Km 2 i ja tinc un genoll pelat. Anem tirant amb en Patrick, portem més o menys el mateix ritme i així també ens fem companyia, que és necessària perquè les hores passin més ràpides. De sobte, un noi igual que en Patrick m'avança i jo em penso que és ell (porta la mateixa motxilla, el mateix pentinat, va vestit molt igual). El segueixo un bon troç fins que m'adono que m'he equivocat. Llavors, em giro i en Patrick original no va darrera meu. Merda, l'he perdut. Decideixo tirar i esperar-lo a l'avituallament. Per sort, avanç d'arribar-hi m'atrapa i ja tornem a anar junts.

El primer avituallament és al quilòmetre 13 "Los Trapenses". És bastant complet, com tots els demés (aigua,Gatorade, taronges, plàtans, fruits secs...). Anem molt bé de sensacions i força ràpids, debem portar entre 1h30min i 2h de cursa. Continuem endavant, hem d'acabar de pujar la primera pujada forta de la cursa. Hi arribem sense problemes (gairebe 1600m d'altura) quan comença a sortir el sol per darrera els Andes.

Arribem dalt del primer cim alt a l'alba

Fem una baixada molt maca i ja arribem al segon avituallament al km23: "Los Bravos" . És una zona bastant planera per on s'hi pot córrer bé. Continuem menjant quilòmetres, passem per un túnel sota una carretera, una altra pujada per una pista forestal i ja som al km30. Aquesta part del recorregut l'han modificat i és diferent a la que surt al mapa. Ja som al tercer avituallament ("Outlife"). És clar, toca guardar el frontal i menjar més. Em prenc una sopa que em senta de meravella, com si fos la més bona que hagi provat mai. En aquest avituallament en veiem a dos que pleguen ("no hay onda", em diu un). Els voluntaris ens diuen: "ahora vienen 12km de bajada hasta el siguiente punto de abastecimiento". Mai m'havien enganyat tant. La veritat és que sí que hi havia una baixada molt llarga i molt bonica. La fem molt ràpid i disfrutant al màxim. Portem més de 5h de cursa, em trobo genial i m'ho estic passant d'allò més bé. Després de la baixada, però, no hi ha l'avituallament promès, sinó tot el contrari. Comença una santíssima pujada, i dura de collons. Tot i així anem fent tranquilament. Estem al km40 (6h de cursa) i atrapem a en Pedro. Li preguntem com ho porta, es posa a riure i ens diu: "estoy fumao". El deixem enrere i arribem a l'avituallament "Chicureo".

Amb els Andes al fons

 A dalt l'altre cim alt de la cursa; la pujada ha sigut molt dura

Encara ens queda la meitat de la segona pujada forta de la cursa. Continuem endavant. Aquesta part sí que és dura. Les pujades són realment empinades i comença a fer molta calor. A dalt del pic em fa molta gràcia i m'anima trobar un noi de l'organització que em diu que és de Manresa. A més puc parlar català amb ell encara que siguin pocs segons. Seguim endavant, ja hem fet la major part del desnivell total. Veiem un altre noi de l'organització que ens diu: "a 2km el siguiente abastecimiento". No havia vist mai 2km tant llargs. Baixem avall que fa baixada (i molta) una bona estona i l'avituallament no arriba. Passem per un punt de control i el noi ens diu: "está a menos de un km". Girem un revolt i el camí es veu que passa per tota la vessant de la muntanya. Diria que es veu més d'un km de corriol i ni rastre de l'avituallament promès. Tot i així seguim corrent endavant i és aquí on començo a notar que el final de la cursa costarà. Ens creuem amb un altre de l'organització que ens torna a dir que ja quasi hi arribem "a 600m". Aquest sí que té raó, per fi arribem al menjar ("Túnel Chamisero"). Estic una mica tocat i en Patrick em diu "te parece que caminemos un poco?", "i tant" penso, ens anirà bé als 2. Seguim per una pista plana que de seguida fa pujada, arribem dalt i ja baixem cap a gairebé la meta (podem sentir la música que hi posen)...però el camí es desvia, encara ens queda fer una volteta de 20km al "cerro" San Cristóbal. En portem 60 i segurament unes 10-11h de cursa.

Ja es veu Santiago al fons

Panoràmica de la serralada ben nevada i ben bonica

Ara comença el patiment. Començo a tenir rampes. Primer són els bessons i després es van extenen als altres músculs de les cames. Anem fent trams petits de córrer i caminar. Ja gairebé hem fet tot el desnivell important. Arribem a l'altre avituallament ("El Estanque") al km 61. Estic força cardat, fa molta calor, noto molt el cansament però sobretot em maten les rampes. Em costa pujar les pujadetes i encara més baixar. Toca ser fort de cap quan les cames no tiren, i continuar endavant. Això sí, caminant. Veiem el següent avituallament ("El Zig-zag") i ens diuen "os quedan 11". Merda! em pensava que en quedaven menys. Donem la volta a San Cristóbal i ja només queda tornar. Sembla extrany però aquests últims km ja me passen més de pressa. Ja som a l'últim avituallament ("Pedro de Valdivia). Prenc una altra sopa que em reconforta, com també els ànims dels que són allà, que veuen que no faig massa bona cara. En Patrick segueix amb mi, tot i que li he dit que podria anar tirant ("hemos ido todo el rato juntos y terminaremos juntos"). 6km i meta.

A 3 pel final queda una pujadeta, la última a baix hi trobem un noi de l'organització ens dóna 2 pals a cada un per pujar-la. Sí senyor! Són només dues branques d'arbre però em van molt més bé del que m'esperava. Baixem avall i només queda 1km. Ja veiem la meta i trotem (si és que es pot dir trotar allò). Per fi! Ho hem aconseguit! Ens posen la medalla finisher. Al final 14h31min47seg. 33è/120 general (62 finishers) i 8è/16 (13 finishers) de la categoria M/18-29.

Arribant a meta, queden només 50m per la glòria

Ara sí, ja hi som

La carrera ha sigut molt maca, sobretot els primers 60km. Estava molt ben marcada i l'organització molt atenta i simpàtica (excepte que ens mentien en les distàncies!). M'ho he passat molt bé, encara que he patit com un cabró al final. M'hagués agradat acabar els últims kms corrent, però no es pot tenir tot, suposo que haig de menjar millor durant la cursa. Amb el temps ho aniré aprenent. Al final, parlant amb altres corredors, em deien que a més d'un seu gps els marcava quasi 90km. No ho sé, crec que no, però segur que gairebé tothom l'ha trobat més dura del que es pensava. Per cert, a la plana web de la cursa (www.ultramaratondelosandes.cl) hi ha un video de la cursa amb musiqueta, està força bé. Cap al minut i 8 segons surten un parell de malats baixant una baixada...

Quatre dies per Santiago (primera part)

És divendres al migdia i, després de passar el matí a la universitat, dino ben ràpid i agafo la micro (uns minibusos que hi ha per aquí que tenen almenys 20 o 30 anys) per anar cap a la terminal de Talca. Vaig a passar el cap de setmana a Santiago. Allà, m'haig de veure primer amb un català que té una empresa i que em pot ajudar a fabricar la màquina del projecte, fer una mica de turisme per la ciutat i, sobretot, córrer la Ultramaratón de los Andes.

Pujo a l'autobús a la 1 i vint i arribo a la capital cap a quarts de 5. Truco a en Jordi, el propietari de l'empresa, i em diu que millor que ens veiem dilluns que avui ja és molt tard. M'hauré de quedar un dia més. Llavors, truco a en Patrick, un noi de Detroit que he conegut corrent per els "cerros" de Talca i que també va a la cursa. Té una amiga (l'Emma), també dels Estats Units, que viu a Santiago i que ens deixarà dormir a casa seva aquests dies. Quedem davant l'edifici on viu l'Emma, prop de la Universidad Católica. De camí cap allà entro a veure la facultat de medicina. L'edifici de fora no sembla res de l'altre món, però de dins és molt bonic. Està ple de patis interiors amb els seus jardins i fonts. Em recorda una mica a les Àguiles de Girona. Són cap a les 6 quan em trobo amb en Patrick i la Gabbi, una altra amiga seva. Pugem al "departamento", és al pis 24 i té molt bona vista del "cerro San Cristóbal" i d'una part de la ciutat.

Això és una part del que veu l'Emma quan mira per la finestra del seu pis

L'Emma és bióloga i ja fa temps que viu i treballa a Santiago, i parla castellà com una xilena normal. La Gabbi està estudiant ciències ambientals i castellà, en Patrick és professor d'anglès a la Universitat de Talca (ara sembla que ja s'acaba la vaga s'estudiants) i hi ha una altra noia, la Stephanie, que té una empresa de bicis també a Talca. Anem a sopar els cinc junts (molta pasta, necessitem hidrats per la cursa) i de postres tenen crema catalana (era bastant bona). Una vegada tips, les noies se'n van de festa i nosaltres anem a dormir una miqueta que la sortida és a les 4 de la matinada.

Ens despertem a les dues, preparem tot el material i a dos quarts de 3 ens espera un taxi just a baix al carrer (el conductor és amic d'una amiga de Talca de'n Patrick). Quan ens deixa just on serà la sortida de la cursa, en Patrick m'explica que el taxista va estar un temps a la presó per disparar a un altre home (a mi m'havia semblat ben parit).

Falta una horeta per començar la gresca, però tot el que va passar pels "cerros" de Santiago serà degudament explicat a la segona part (encara haig de recopilar fotos d'altres càmeres).

Una vegada acabada la cursa, sopem uns burritos al pis i no sóc persona fins el diumenge al matí. Després de dormir unes 12 hores, a les deu del matí em desperto i anem a esmorzar amb en Patrick i la Gabbi. Menjo una "empanada de pino" i una pizza força bones i creuem el barri de Bellavista ("el barrio cultural y bohemio de Santiago") per pujar al "cerro" San Cristóbal. El barri m'agrada molt. Està ple d'edificis no massa alts, una mica antics, pintats de colors, hi ha molta vida i gent jove de tots els racons del món i bastants bars i restaurants. Està just entre el riu Maipo i la muntanya.

 La Plaza Italia, al centre de la ciutat, molt a prop de Bellavista

Aconseguim arribar amb penes i treballs a dalt del turó (les cames es queixen fort). A dalt, a part de molta gent que hi puja corrents on en bici, està ple de turistes, hi ha alguna botiga de records i algun bar. També hi ha una verge molt gran de color blanc semblant al Cristo Redentor de Río de Janeiro (salvant molt les distàncies). Des de dalt de tot hi ha molt bona vista de tot la ciutat (sempre que l'"smog" ho permet) i també dels Andes. Un cop tot vist, baixem i anem a dinar: un filet de vaca gegant amb patates, ou i ceba (impressionant, tenia gana extrema) que gairebé no cabia al plat. A més, no era gens car. Tornant cap al pis a buscar les coses, passem per la plaça Itàlia (on gairebé cada setmana hi ha batalla entre estudiants i policia) i fem un gelat a la gelateria més famosa del país (molt bons, però massa cua).

La verge de dalt del "cerro"

Una panoràmica en vídeo del que es veu des de dalt de tot San Cristóbal

En Patrick torna cap a Talca, però jo em quedo un dia més perquè haig d'anar a veure en Jordi. Busco i trobo un hostal per Bellavista amb un nom molt original: Hostal Bellavista. És molt barat (uns 12€ la nit) i m'estic en una habitació de 4 però no hi ha ningú més. M'agrada molt l'hostal, està ple de gent jove de tot arreu, hi ha futbolín, billar, una sala amb tele per cable i una terrassa molt fresca a dalt. Allà, a l'hora de sopar hi cuinen "choripanes" (choriç amb pa, simplement) ben bons i ponche (rom, vi i fruita). Hi conec un anglès de Manchester però que és del Liverpool i un grup de brasilenys. Entre ells hi ha dos hostessos de vol, una infermera, una ingeniera que treballa a Montevideo i un altre noi que no me'n enrecordo que feia. No han pogut viatjar i es queden a l'hostal perquè un volcà ha entrat en erupció a no sé on i l'espai aeri esta tancat. Em quedo amb ells xerrant (fent classes de portuguès) i fent el toc a la terrassa fins quasi les cinc.

Al matí següent vaig a veure en Jordi. L'empresa està a un polígon a les afores de la ciutat. El truco i una treballadora seva m'explica com s'hi arriba. Memoritzo les paraules clau (metro Cal i Canto, avenida la Paz, terminal de Buses, Panamericana i gasolinera Shell) i hi faig cap. El barri de la terminal on vaig és un barri treballador i força pobre. Està ple d'edificis vells i mig en ruïnes on hi arriben els camions amb fruita del camp. Aquí, l'agricultura i sobretot la fruita és un dels negocis més potents. Arribo a la gasolinera i després haig de caminar pel polígon fins troba la nau. En Jordi porta més de 25 anys al país i sembla que les coses li van bé. M'ensenya la fàbrica i em dóna consells per la màquina. També em diu que em pot ajudar amb qualsevol dubte que tingui. Ens despedim i vaig directe cap a Talca. Estic molt cansat i tinc unes ganes bojes de dormir tranquil a llit. Això sí, encara queda pendent una altra visita a Santiago per conèixer-la millor i visitar els llocs més emblemàtics.