CAP A LA PATAGÒNIA

El meu amic Pau m'ha vingut a veure dues setmanes. La primera la passem per la zona on visc: fem platja, tastem la gastronomia local i els vins del Maule. La segona, però, està reservada per la Patagònia xilena.

Sortim de Santiago amb avió destí Punta Arenas, a uns 3000 kms al sud (3 horetes curtes). Allà, ens espavilem per llogar tot el material que ens falta per anar de càmping (de fet, ens falta de tot, però ja estan preparats per la gent que viatja amb una mà a cada ou) i agafem un bus cap a Puerto Natales (3 hores més, ara cap al sud). El nostre objectiu és anar al Parc Nacional de les Torres del Paine i passar uns dies caminant i acampant per allà. Hi ha dos circuits per caminar per allà, un es diu la O (uns 90kms, la volta a tot el parc, que no tenim temps de fer) i l'altre la W (el que tenim pensat fer, el més curt i bonic). Dormim en una pensió que està bastant bé i al matí següent ja passa un minibus per dur-nos al parc, concretament a una de les entrades que te, la Laguna Amarga. Els cabrons fan pagar per entrar 4000 pesos als xilens (uns 6€) i 15000 als extrangers (uns 23€), però bé, què hi farem, ja som a dins.

El dia comença ennuvolat, però a mesura que le matí avança, es va aclarint. Caminem per un tram de pista pla fins a arribar ben bé a l'hostal Las Torres, que és on comencen els 2 circuits.

Comença la caminada, amb les torres el fons i el dia que es deperta amb núvols

 Des d'allà, fem una pujadeta fins a arribar al Campamento Chileno per un caminet molt ben marcat que passa entre les Torres del Paine i una altra muntanya.

 Abans d'arribar al Campamento Chileno

Seguim amunt per aquesta vall tant maca en direcció al Campamento Torres, aquí entrem en un bosc. El tram és bastant fàcil i gairebé no hi ha desnivell. Una vegada al campament, fem el dinar (un plat de pasta d'aquests que només s'han de barrejar amb aigua) i continuem endavant.

El paisatge canvia de cop, ara atravessem un bosc

Només ens queda una pujada, curta però de les bones, de les que a mi m'agraden, fins a arribar al  mirador de les torres, des d'on es fan gairebé totes les fotos de les postals. Primer puja entre arbres, però a la part final tot són pedres. Finalment hi arribem i és impressionant. Ha valgut la pena tot el viatge només per veure això. Està ple de gent i és normal, diuen que és la part més increïble de tot el parc. Millor veure-ho en imatges:

Les 3 Torres del Paine

Les mateixes amb el llac

No podia faltar la foto, gràcies a un bon home que hi havia per allà

Una vegada vist, només podem fer mitja volta i tornar enrera. Fot un vent de cal déu i casi perdo la gorra (va marxar volant però la vaig poder atrapar). Passem altra vegada pel Campamento Torres i arribem al Chileno. Són les 5 de la tarda i ens prenem una merescuda cerveseta ben bona (i ben cara). En veure-la, potser dues o tres persones ens van preguntar d'on l'havíem tret. Com que encara és clar i tenim forces, decidim caminar fins al Refugio Los Cuernos, que està a uns 15kms. El cami és molt pla i no gaire complicat i cap a cuarts de 9 arribem per acampar.

Un ocell fuster (o pájaro carpintero)

Fent cap al Refugio Los Cuernos

Al càmping hi ha overbooking fort, i com que hem arribat bastant tard, ens costa trobar un bon lloc. Mentre fem el sopar ja ens pensem que no s'ha de pagar, però al cap d'una estona passa un noi no gaire simpàtic i ens diu: "son seis mil por persona". Què hi farem, paguem, sopem i cap a dormir. De fet, dormim ben poc, perquè carda un vent impressionant, dels més forts que he viscut mai, i la tenda que hem llogat és bastant de can pixa i tremola molt. La veritat és que sembla que hi hagi gent a fora que l'estigui movent. Ens hem d'aixecar durant la nit amb la fred que feia perquè la part impermeable no se'n vagi volant.

El dia següent està ben ennuvolat. Una dona ens diu que si anem al mirador del Campamento Británico no veurem res, i decidim anar tirant cap al glaciar Grey. El camí va vorejant un llac de nom impronunciable (Nordenskjöld) i llavors ja entrem a la zona cremada. El passat desembre un gamerús d'Israel va fer foc on no ho hauria d'haver fet i va cremar gairebé un quart de parc. Seguim avançant, passem pel Campamento Italiano (no s'hi pot acampar per l'incendi) i arribem al Campamento Lago Pehoé, que també està tancat pel mateix. Des d'allà ja pugem cap al lago Grey que uns quilòmetres més amunt es transforma en glacera.

Entrant a Mórdor

El vent ens ve de cares però el camí no puja gaire i no es fa gaire pesat. El que passa és que comença a ploure i arribem al Campamento Grey una mica molls. Aquesta vegada muntem la tenda a prova de ventades i cap a sopar. En aquest campament la gent és més simpàtica i els preus més barats. Trobem un basc que va sol i ens explica que porta més d'un mes amb la motxilla per Xile. Va sortir des de Santiago a principis d'any en direcció al sud. Després de conversar una bona estona amb ell, cap a dormir que demà serà un altre dia.

Glaciar Grey foto 1

Glaciar Grey foto 2

Pel matí, el temps encara és pitjor, plou més però, com que tornem caminant cap al Campamento del Lago Pehoé, el vent ens empeny des de darrera i anem molt més ràpid. Allà ens espera un ferry que ens durà fins a on passa el bus per tornar cap a Puerto Natales. Arribem a la parada del vaixell morts de fred i amb gairebé dues hores d'antelació. Trobem uns guardes dins una caseta i els cabrons no ens deixen entrar. Ens hem d'esperar sota un cobert. Amb el pas dels minuts, va arribant més gent i almenys estem entretinguts. Finalment pugem al ferry (els lladres ens fan pagar 18€ per mitja hora de camí), arribem al bus i cap a la pensió.

Encara ens queda un dia per aquestes terres i decidim anar a veure una reserva de pingüins que hi ha prop de Punta Arenas. Només es poden veure des del Setembre fins al Març, per copul·lar i pondre els ous. Quan neixen les cries, el mascle i la femella cuiden dels petits 3 dies un, 3 dies l'altre. I quan ja saben nedar bé, marxen. Aquí van unes quantes fotos de les incontables que els hi vam fer.

I fins aquí la visita a la Patagònia xilena, molt recomanable.

Las Torres

El Grey

Excursió al volcà Descabezado Grande

Ja feia dies que teníem pensat pujar a aquest volcà, que, quan hi ha bon dia a la regió del Maule i el cel és clar, es pot veure des de gairebé tot arreu. El dia abans de l'excursió, sortim cap a Vilches Alto amb en Patrick i les motxilles. Dormirem una estoneta a una cabanya de la señora Maria, la propietària del bar/restaurant/cabanyes El Rayadito, i a les 4 del matí sortirem.

Comença a sortir el sol darrera  els Andes

De matinada fa bastanta fred, però amb el paravents n'hi ha prou. Amb el frontal engegat anem tirant i fent kms pel camí en direcció al mirador del Valle del Venado. Ja l'hem fet unes quantes vegades, així que el coneixem força bé i ràpid arribem al final. Dels del mirador hi ha una baixada bastant empinada que passa per Las Bandurrias i arriba al llit d'un riu Claro (el mateix que passa per Talca). És com una platja amb sorra i pedres. Es comença a fer de dia, deuen ser les 6 i poc del matí. Creuem el riu (ara no passa gaire aigua, molta menys que quan el vam travessar al novembre) i enfilem una pujadeta cap al Valle del Venado. Allà hi ha un refugi de la Conaf (l'empresa que gestiona els parcs naturals de Xile), però encara és bastant aviat i sembla que no hi ha ningú despert.

 Sembla una mica Montserrat

Seguim pujant per un bosc al costat d'una llengua de lava gegant solidificada de fa molts. El bosc s'acaba i la pujada es torna més dura per l'inclinació i el terreny (pedres petites). Després d'aquest tram bastant feixuc arribem a la laguna el Blanquillo i ara tornem al pla. Continuem endavant i no triguem massa a arribar fins a Las Termas (hi ha unes basses d'aigua tèbia). Són quarts de deu del matí i allà sí que hi ha tendes de gent. Carreguem l'aigua mentre alguns d'ells ens dónen uns consells per arribar a dalt pel millor camí. També ens diuen que n'hi ha uns que han sortit cap a dalt a les 6 del matí.

Des de Las Termas

 Una vegada llestos, comença la pujada sèria. Al principi s'han de superar unes dunes de pedra pómez i cada vegada que es trepitja el peu s'enfonsa i l'esforç que s'ha de fer per tirar endavant es multiplica. Però després de les dunes ve el pitjor. La pujada s'empina encara més, fot un vent de cal déu i costa manterni-se dret. En Patrick va fent, però jo les estic passant bastant putes, penso que no sé si arribaré a dalt. Seguim endavant i anem atrapant als que havien sortit de les termes i ens animem mútuament. El cim encara es veu molt lluny. Trobem però una zona de pedres i me n'hi vaig directe, prefereixo pujar per allà que no pas seguir per la pedra pómez. Durant les pedres em tornen a venir les forces i em sento millor, però ara és en Patrick el que està fotut, segurament per l'altura. Li donc una mica de menjar i atrapem el noi que va primer de l'altra expecidió. Ell ens dóna una mica de salami i ens diu que en mitja horeta arribem a dalt. Ara sí que arribem segur. Continuem per la zona de pedres i finalment fem el cim (3830m), mai havia pujat a peu res tan alt. La vista des de dalt és increïble i el cràter és gegant i està ple de neu.

Està torta, però és el cim del Descabezado

 També a dalt, amb el Quizapú darrera

 Celebrant el cim

Després de fer quatre fotos tirem milles cap avall. La baixada és molt divertida i en 1 hora i poc arribem a Las Termas altra vegada (hem tirgat 4h30' en pujar). Carreguem aigua, ens traiem les pedretes de dins les bambes i ja tot baixada fins a baix el riu. Anem fent sense anar gaire esverats, passem altra vegada el refugi del Venado, creuem la zona del riu i arribem al peu de l'última pujada del dia (la coneixem bé i és dura). Ara sí que estic força cansat. La pujada al volcà ha fet estralls. Per sort vaig comprar un parell de gels. En compartim un abans d'enfilar amunt i xino xano arribem a dalt més fàciment del que em pensava (això no vol dir que no m'hagi costat molt!). Ara sí que ja es pot dir que està fet, només 14kms ens separen de la cabanya. Ens tornem a partir l'altre gel i avancem. Ja es torna a fer fosc i hem de tornar a engegar els frontals. Jo no sé on he guardat el meu però per sort en Patrick té una llanterna de mà. Dos horetes i poc i ja arribem.

Finalment, a les 10 de la nit i després d'unes 18h de camí ho hem aconseguit. No tinc temps per assaborir-ho perquè estic mort de son i me'n vaig a dormir ràpid. L'endemà serà el dia doncs.

Un dels videos que vaig fer

Club Atlético Iwana Mary

Per aquí a Xile no he pogut practicar tant com a Girona el futbol, l'esport que més m'agrada. M'he dedicat més al projecte i a córrer per les muntanyes de Talca i els Andes. Només he pogut jugar amb la sel·lecció de la Universitat (anàvem 5 o 6 a entreno i als partits arribava tothom, era can pixa i l'entrenador un zero a l'esquerra), i amb els que he disfrutat més, el Club Atlético Iwana Mary.

L'escut del nostre club

És l'equip de l'escola de disseny de la Universitat, i competim a la "Liga Interescuelas", entre les diferents carreres que hi ha per aquí. Existeixen dues divisions: Honor (que seria primera), i Ascenso (segona). Degut al descens de l'anterior temporada, juguem a Ascenso. El torneig consta d'una lligueta de 4 grups de 4, on els 2 primers passen a quarts. Llavors es juguen les semifinals i la final. Pujen a Honor els dos finalistes i els dos perdedors de la semifinal si guanyen la repesca contra els penúltims dels dos grups de primera.

El poder de l'Iwana a l'escola de disseny

El més important i el que diferencia "la Iwana" dels demés equips és la barra (els seguidors més fidels) que té.
No fallen mai a cap partit, sempre canten, criden i animen sense parar. És realment molt divertit i motivant. A més, sovint preparen bengales, petards, papers, extintors amb els colors de l'equip i el que sigui per empènyer l'equip a la victòria. La veritat és que l'he encertat de ple jugant amb ells, a més són molt bona gent.

Aquí l'elàstica verd-i-taronja

La lligueta inicial va començar a finals de novembre. S'ha de reconèixer que ens va tocar un grup molt fàcil. Els partits de la lligueta no es juguen al camp principal de la Universitat, sinó a Calama: un de terra malparit amb sorra, pedres i males herbes. El nom li ve perquè és el nom de la ciutat i l'estadi de la ciutat de Calama (al nord del país), on juga Cobreloa (mig nom es deu la la mineria de coure que hi ha, i l'altre mig al riu que passa per la ciutat, el Loa). Un equip la la primera divisió xilena al qual és molt difícil de guanyar al seu camp degut a l'altura i el clima (també se li diu "El Infierno"). A la lligueta vam arrassar: 3 partits, 3 victòries (2-0, 4-0 i 5-2) i l'afició convençuda i il·lusionada amb el possible ascens. Llavors, a mitjans de desembre juguem els quarts de final, en teoria un partit fàcil perquè ens tocava el segon d'un altre grup. Doncs anem a la mitja part amb 2-0 en contra i un penal fallat per part meva (terriblement mal tirat). La segona part, però, va ser un festival. Un atac i gol constant contra la porteria rival. Fem el 2-1, no gaire més tard el 2-2 i el partit s'acabava. La veritat és que no tenia ganes de penals, havíem de guanyar. El partit s'acabava, l'àrbit diu "queda un minuto", saca el seu porter, la recuperem ràpid, centrada i gol! 2-3 i la grada s'enfonsa, invasió de camp i piló a sobre el davanter que havia fet el gol. Encara hi va haver temps perquè ells penjessin una pilota a l'olla que el nostre porter va treure encara no sé com. Només ens queda un pas pel desitjat ascens.

Fins a aquests extems arriba la passió per l'equip

Les semifinals es van jugar la setmana passada, contra la carrera de psicologia. Va ser un partit més plàcid de l'esperat, tot i que ells van fallar oportunitats clares, però nosaltres també. Guanyem 4-2, ens assegurem l'ascens i ara toca jugar la final segurament, d'aquí a dues setmanes per quedar campions. El partit taquicàrdic va ser el de quarts, però la final també promet ser emocionant. Es prepara un bon espectacle, tant al camp però sobretot a les grades.

No tinc masses fotos de moment, però les posaré tan bon punt les aconsegueixi.

Reserva Nacional Altos del Lircay

Vilches Alto és un poblet que hi ha a uns 100Km de Talca. Just allà, comença el Parc Nacional d'Altos del Lircay. L'he visitat ja tres vegades fins avui i és un lloc que val molt la pena. Per arribar-hi, surt un bus des de la terminal de Talca a les 7 i quart en teoria, però en realitat se'n va a l'hora que vol en tre les 7:10 i dos quarts de vuit. És una tartana que deu tenir 20 o 30 anys almenys. El viatge és una mica pesat perquè són uns 50km per carretera, i els últims 50 per un camí de terra que va pujant i fent curves. A més, s'atura moltes vegades a diferents parades per recollir i deixar passatgers. Són unes 2h de trajecte que normalment les aprofitem per dormir. A Vilches Alto (1000msnm) hi ha alguna casa de fusta, un càmping i un lloc on donen de menjar. Aquí és on anem a fer l'entrepà (pa, palta i tomata) abans de les excursions. Cap allà a quarts de deu ja estem a punt per sortir.

Dia 1: Pujada al Peine

El primer dia vam pujar a un pic que es diu el Peine (2467m). Per anar-hi no cal entrar per l'entrada del parc i ens estalviem l'entrada. La pujada és molt maca, va pujant bastant fort i fent esses amb unes vistes impressionants de la reserva.

La vista de la pujada

No es veu molt bé però hi ha un riu que baixa

Normalment el camí està cobert de neu (ara no n'hi ha) i costa una mica seguir-lo, però anem fent i arribem a el coll on ja es veu el cim. Devem estar a 2000m i només queda el tros final. Aquesta pujada és curta però es fa suar. És molt empinada i a vegades hi trobem neu. A mig camí trobem un senyor que baixa i ens quedem a xerrar amb ell una bona estona (era molt simpàtic, però no callava mai). Ell té una casa allà i ha donat mil voltes pel parc. Ens diu que no podrem arribar a dalt perquè per culpa de la neu és perillós, però que des de gairebé a dalt tindrem molt bona vista. Ens despedim i continuem amunt. Un cop a dalt, veiem que tenia raó. Ens falten uns 50m per arriba a dalt i haguéssim pogut intentar arribar-hi, però una relliscada i ens haguéssin hagut d'anar a buscar 300m més avall. Desistim.

Aquest és el cim del Paine, i el que ens va faltar per arriba a dalt

Des de gairebé a dalt es pot veure una de les parts més famoses del Parc. És la Laguna del Alto. Aquest dia no vam poder baixar-hi per culpa de la neu, però ens queda pendent per més endavant. Realment, el senyor tenia raó, la vista és molt bonica, tant de la Laguna (tot i que està coberta per neu i gel) com la resta del paisatge.

La Laguna del Alto amb la catifa de neu

Amb els volcans Descabezado Grande i el Quizapú (també anomentat Cerro Azul) al fons

Roques, i Andes al fons

 ...i més Andes

I ja només ens queda la baixada, que és molt ràpida, totalment camp a través i molt divertida. Arribem amb temps per la cerveseta fresca i pujar al bus de les 2 per tornar (n'hi ha un altre a les 5).

Dia 2: Ruta a l'Enladrillado

Repetim la rutina del primer dia, un bon cop de cap al bus, un entrepà de pa amb palta i tomata i a trotar cap a l'entrada del Parc. Anem a l'Enladrillado, una esplanada a uns 2000m d'altura que està plena de pedres planes molt grans on diuen que hi aterren ovnis. No se sap ben bé com tantes roques semblants van poder formar fa anys i panys aquest indret. Encara està nevat, i només es pot veure una petita part de tota la zona. Arribem a la cabana del guarda i resulta que els xilens paguen 2000 pesos i els extrangers 4000 pesos (toca't els collons!). Paguem amb mala cara i anem tirant. El camí fins a la pujada final a l'Enladrillado és estret, bo per córrer i puja molt suaument. Són uns 8km amb molta boira que no ens permet veure massa el paisatge. No triguem massa a arribar al principi de la pujada. Aquesta sí que és més dura, primer entre un bosc d'arbres i llavors, ja sense massa vegetació fins dalt de tot. La veritat és que la neu no ens deixa veure la majoria de les  pedres, però la boira ha marxat i el paisatge és preciós.

M'encanta aquesta foto

Un cop tot vist i haver menjat una miqueta, baixem avall que fa baixada (molt divertida). Una vegada a baix, encara ens queda temps i decidim seguir el camí una mica més fins al mirador del Valle del Venado. Parlem amb uns suïssos que porten dies de ruta per allà i ja se'n tornen. Des d'allà es pot veure, com no, el Valle del Venado, tot el llit del riu i els volcans al fons. També és veu lava solidificada de fa molt de temps que s'ha quedat alla petrificada. Llavors ve una altra baixada fins a la vall. Aquesta sí que és més tècnica i més difícil. Hi ha moltes pedres i baixa molt de cop. Gairebé arribem fins al riu però hem de tornar perquè no se'ns escapi l'últim bus.

Des del mirador del Valle del Venado

Toca refer la pujada i és dura de collons. Ens costa arribar una altra vegada al mirador. Quan arribem a dalt, ja només queden uns 14km de baixada suau fins a l'arribada. El que passa és que no hem calculat bé el menjar (només he menjat una poma, un plàtan i un xocolatina) i ens fallen les forces. Per sort, una noia ens dóna uns caramels que ens van perfectes per poder arribar.

Dia 3: Mitja ruta al Descabezado Grande

Aquest dia toca fer una prova per una ruta que tenim pensada pel Gener. Volem arribar fins a dalt el Descabezado Grande (3815m) i tornar en un dia. S'ha de fer durant l'estiu per evitar la neu i els vents molt forts que hi ha a dalt al cràter.

Haurem d'arribar fins aquí dalt al Gener

Decidim tirar i fer el que poguem de la ruta, i quan portem la meitat del temps del que tenim, mitja volta i cap a casa. Després de l'entrepà, sortim altra vegada cap a la reserva. Aquesta vegada, el guarda s'enrecorda de nosaltres i ens fa pagar 2000 pesos enlloc de 4000. La ruta és la mateixa que vam fer el dia anterior però sense pujar a l'Enladrillado. Anem per feina i arribem al Valle del Venado bastant ràpid. El terra és de sorra i costa més caminar-hi. A més, hem de travessar dos rius. L'aigua està gelada, arriba fins gairebé la cintura i el corrent no és tranquil. Per sort fa sol i ens assequem ràpidament. Llavors comença una pujada suau, que passa pel costat d'un refugi on no hi ha ningu i està força brut. Seguim amunt i la vegetació canvia de cop. El terra és blanc, hi està ple d'arbusts amb flors blanques. Al cap de poc, torna a canviar i el camí torna a entrar a en un bosc. Pujem pel costat d'un riu i per la llengua de lava, però ja torna a ser hora de fer mitja volta i recular. El camí és exactament el mateix. Aquesta vegada hem menjat millor i no hi ha problemes durant la tornada. Al final, la cerveseta de rigor ens esperava i una bona dormida al bus també.

La ruta del dia

Al final han sigut 7 horetes ben aprofitades. Ens hem ben merescut el lomito a lo pobre (llom amb patates fregides, ous ferrats i ceba) amb ketchup, mostassa i sobretot ají (una salsa d'aquí molt bona i picant), i per només 2000 pesos (3€!!!).

Quatre dies per Santiago (segona part: Ultramaratón de los Andes)

Són les tres del matí, falta una hora per la sortida i fa bastanta fred. Ens anem preparant per la gresca, uns estiraments, deixem la bossa al guardarroba i ben ràpid es fan gairebé les 4. Abans però, coneixem un senyor de Ciudad Real (en Pedro) que viu a Santiago i que també correrà els 80Km. Falten pocs segons per començar. Engeguem els frontals, sona la música, "gallina de piel" de l'emoció i dels nervis, 3, 2, 1...0! Comencem!

Això és el que ens queda per endavant

Sortim trotant i al cap de poc comencem a pujar. La pujada no és molt llarga i una vegada a dalt el caminet transcorre pel costat d'un canal d'aigua. El meu frontal no va gaire bé i em costa una mica veure el terra. Segurament per això, m'entrebanco i casi em faig un banyet al canal. Comencem bé, estem al Km 2 i ja tinc un genoll pelat. Anem tirant amb en Patrick, portem més o menys el mateix ritme i així també ens fem companyia, que és necessària perquè les hores passin més ràpides. De sobte, un noi igual que en Patrick m'avança i jo em penso que és ell (porta la mateixa motxilla, el mateix pentinat, va vestit molt igual). El segueixo un bon troç fins que m'adono que m'he equivocat. Llavors, em giro i en Patrick original no va darrera meu. Merda, l'he perdut. Decideixo tirar i esperar-lo a l'avituallament. Per sort, avanç d'arribar-hi m'atrapa i ja tornem a anar junts.

El primer avituallament és al quilòmetre 13 "Los Trapenses". És bastant complet, com tots els demés (aigua,Gatorade, taronges, plàtans, fruits secs...). Anem molt bé de sensacions i força ràpids, debem portar entre 1h30min i 2h de cursa. Continuem endavant, hem d'acabar de pujar la primera pujada forta de la cursa. Hi arribem sense problemes (gairebe 1600m d'altura) quan comença a sortir el sol per darrera els Andes.

Arribem dalt del primer cim alt a l'alba

Fem una baixada molt maca i ja arribem al segon avituallament al km23: "Los Bravos" . És una zona bastant planera per on s'hi pot córrer bé. Continuem menjant quilòmetres, passem per un túnel sota una carretera, una altra pujada per una pista forestal i ja som al km30. Aquesta part del recorregut l'han modificat i és diferent a la que surt al mapa. Ja som al tercer avituallament ("Outlife"). És clar, toca guardar el frontal i menjar més. Em prenc una sopa que em senta de meravella, com si fos la més bona que hagi provat mai. En aquest avituallament en veiem a dos que pleguen ("no hay onda", em diu un). Els voluntaris ens diuen: "ahora vienen 12km de bajada hasta el siguiente punto de abastecimiento". Mai m'havien enganyat tant. La veritat és que sí que hi havia una baixada molt llarga i molt bonica. La fem molt ràpid i disfrutant al màxim. Portem més de 5h de cursa, em trobo genial i m'ho estic passant d'allò més bé. Després de la baixada, però, no hi ha l'avituallament promès, sinó tot el contrari. Comença una santíssima pujada, i dura de collons. Tot i així anem fent tranquilament. Estem al km40 (6h de cursa) i atrapem a en Pedro. Li preguntem com ho porta, es posa a riure i ens diu: "estoy fumao". El deixem enrere i arribem a l'avituallament "Chicureo".

Amb els Andes al fons

 A dalt l'altre cim alt de la cursa; la pujada ha sigut molt dura

Encara ens queda la meitat de la segona pujada forta de la cursa. Continuem endavant. Aquesta part sí que és dura. Les pujades són realment empinades i comença a fer molta calor. A dalt del pic em fa molta gràcia i m'anima trobar un noi de l'organització que em diu que és de Manresa. A més puc parlar català amb ell encara que siguin pocs segons. Seguim endavant, ja hem fet la major part del desnivell total. Veiem un altre noi de l'organització que ens diu: "a 2km el siguiente abastecimiento". No havia vist mai 2km tant llargs. Baixem avall que fa baixada (i molta) una bona estona i l'avituallament no arriba. Passem per un punt de control i el noi ens diu: "está a menos de un km". Girem un revolt i el camí es veu que passa per tota la vessant de la muntanya. Diria que es veu més d'un km de corriol i ni rastre de l'avituallament promès. Tot i així seguim corrent endavant i és aquí on començo a notar que el final de la cursa costarà. Ens creuem amb un altre de l'organització que ens torna a dir que ja quasi hi arribem "a 600m". Aquest sí que té raó, per fi arribem al menjar ("Túnel Chamisero"). Estic una mica tocat i en Patrick em diu "te parece que caminemos un poco?", "i tant" penso, ens anirà bé als 2. Seguim per una pista plana que de seguida fa pujada, arribem dalt i ja baixem cap a gairebé la meta (podem sentir la música que hi posen)...però el camí es desvia, encara ens queda fer una volteta de 20km al "cerro" San Cristóbal. En portem 60 i segurament unes 10-11h de cursa.

Ja es veu Santiago al fons

Panoràmica de la serralada ben nevada i ben bonica

Ara comença el patiment. Començo a tenir rampes. Primer són els bessons i després es van extenen als altres músculs de les cames. Anem fent trams petits de córrer i caminar. Ja gairebé hem fet tot el desnivell important. Arribem a l'altre avituallament ("El Estanque") al km 61. Estic força cardat, fa molta calor, noto molt el cansament però sobretot em maten les rampes. Em costa pujar les pujadetes i encara més baixar. Toca ser fort de cap quan les cames no tiren, i continuar endavant. Això sí, caminant. Veiem el següent avituallament ("El Zig-zag") i ens diuen "os quedan 11". Merda! em pensava que en quedaven menys. Donem la volta a San Cristóbal i ja només queda tornar. Sembla extrany però aquests últims km ja me passen més de pressa. Ja som a l'últim avituallament ("Pedro de Valdivia). Prenc una altra sopa que em reconforta, com també els ànims dels que són allà, que veuen que no faig massa bona cara. En Patrick segueix amb mi, tot i que li he dit que podria anar tirant ("hemos ido todo el rato juntos y terminaremos juntos"). 6km i meta.

A 3 pel final queda una pujadeta, la última a baix hi trobem un noi de l'organització ens dóna 2 pals a cada un per pujar-la. Sí senyor! Són només dues branques d'arbre però em van molt més bé del que m'esperava. Baixem avall i només queda 1km. Ja veiem la meta i trotem (si és que es pot dir trotar allò). Per fi! Ho hem aconseguit! Ens posen la medalla finisher. Al final 14h31min47seg. 33è/120 general (62 finishers) i 8è/16 (13 finishers) de la categoria M/18-29.

Arribant a meta, queden només 50m per la glòria

Ara sí, ja hi som

La carrera ha sigut molt maca, sobretot els primers 60km. Estava molt ben marcada i l'organització molt atenta i simpàtica (excepte que ens mentien en les distàncies!). M'ho he passat molt bé, encara que he patit com un cabró al final. M'hagués agradat acabar els últims kms corrent, però no es pot tenir tot, suposo que haig de menjar millor durant la cursa. Amb el temps ho aniré aprenent. Al final, parlant amb altres corredors, em deien que a més d'un seu gps els marcava quasi 90km. No ho sé, crec que no, però segur que gairebé tothom l'ha trobat més dura del que es pensava. Per cert, a la plana web de la cursa (www.ultramaratondelosandes.cl) hi ha un video de la cursa amb musiqueta, està força bé. Cap al minut i 8 segons surten un parell de malats baixant una baixada...

Quatre dies per Santiago (primera part)

És divendres al migdia i, després de passar el matí a la universitat, dino ben ràpid i agafo la micro (uns minibusos que hi ha per aquí que tenen almenys 20 o 30 anys) per anar cap a la terminal de Talca. Vaig a passar el cap de setmana a Santiago. Allà, m'haig de veure primer amb un català que té una empresa i que em pot ajudar a fabricar la màquina del projecte, fer una mica de turisme per la ciutat i, sobretot, córrer la Ultramaratón de los Andes.

Pujo a l'autobús a la 1 i vint i arribo a la capital cap a quarts de 5. Truco a en Jordi, el propietari de l'empresa, i em diu que millor que ens veiem dilluns que avui ja és molt tard. M'hauré de quedar un dia més. Llavors, truco a en Patrick, un noi de Detroit que he conegut corrent per els "cerros" de Talca i que també va a la cursa. Té una amiga (l'Emma), també dels Estats Units, que viu a Santiago i que ens deixarà dormir a casa seva aquests dies. Quedem davant l'edifici on viu l'Emma, prop de la Universidad Católica. De camí cap allà entro a veure la facultat de medicina. L'edifici de fora no sembla res de l'altre món, però de dins és molt bonic. Està ple de patis interiors amb els seus jardins i fonts. Em recorda una mica a les Àguiles de Girona. Són cap a les 6 quan em trobo amb en Patrick i la Gabbi, una altra amiga seva. Pugem al "departamento", és al pis 24 i té molt bona vista del "cerro San Cristóbal" i d'una part de la ciutat.

Això és una part del que veu l'Emma quan mira per la finestra del seu pis

L'Emma és bióloga i ja fa temps que viu i treballa a Santiago, i parla castellà com una xilena normal. La Gabbi està estudiant ciències ambientals i castellà, en Patrick és professor d'anglès a la Universitat de Talca (ara sembla que ja s'acaba la vaga s'estudiants) i hi ha una altra noia, la Stephanie, que té una empresa de bicis també a Talca. Anem a sopar els cinc junts (molta pasta, necessitem hidrats per la cursa) i de postres tenen crema catalana (era bastant bona). Una vegada tips, les noies se'n van de festa i nosaltres anem a dormir una miqueta que la sortida és a les 4 de la matinada.

Ens despertem a les dues, preparem tot el material i a dos quarts de 3 ens espera un taxi just a baix al carrer (el conductor és amic d'una amiga de Talca de'n Patrick). Quan ens deixa just on serà la sortida de la cursa, en Patrick m'explica que el taxista va estar un temps a la presó per disparar a un altre home (a mi m'havia semblat ben parit).

Falta una horeta per començar la gresca, però tot el que va passar pels "cerros" de Santiago serà degudament explicat a la segona part (encara haig de recopilar fotos d'altres càmeres).

Una vegada acabada la cursa, sopem uns burritos al pis i no sóc persona fins el diumenge al matí. Després de dormir unes 12 hores, a les deu del matí em desperto i anem a esmorzar amb en Patrick i la Gabbi. Menjo una "empanada de pino" i una pizza força bones i creuem el barri de Bellavista ("el barrio cultural y bohemio de Santiago") per pujar al "cerro" San Cristóbal. El barri m'agrada molt. Està ple d'edificis no massa alts, una mica antics, pintats de colors, hi ha molta vida i gent jove de tots els racons del món i bastants bars i restaurants. Està just entre el riu Maipo i la muntanya.

 La Plaza Italia, al centre de la ciutat, molt a prop de Bellavista

Aconseguim arribar amb penes i treballs a dalt del turó (les cames es queixen fort). A dalt, a part de molta gent que hi puja corrents on en bici, està ple de turistes, hi ha alguna botiga de records i algun bar. També hi ha una verge molt gran de color blanc semblant al Cristo Redentor de Río de Janeiro (salvant molt les distàncies). Des de dalt de tot hi ha molt bona vista de tot la ciutat (sempre que l'"smog" ho permet) i també dels Andes. Un cop tot vist, baixem i anem a dinar: un filet de vaca gegant amb patates, ou i ceba (impressionant, tenia gana extrema) que gairebé no cabia al plat. A més, no era gens car. Tornant cap al pis a buscar les coses, passem per la plaça Itàlia (on gairebé cada setmana hi ha batalla entre estudiants i policia) i fem un gelat a la gelateria més famosa del país (molt bons, però massa cua).

La verge de dalt del "cerro"

Una panoràmica en vídeo del que es veu des de dalt de tot San Cristóbal

En Patrick torna cap a Talca, però jo em quedo un dia més perquè haig d'anar a veure en Jordi. Busco i trobo un hostal per Bellavista amb un nom molt original: Hostal Bellavista. És molt barat (uns 12€ la nit) i m'estic en una habitació de 4 però no hi ha ningú més. M'agrada molt l'hostal, està ple de gent jove de tot arreu, hi ha futbolín, billar, una sala amb tele per cable i una terrassa molt fresca a dalt. Allà, a l'hora de sopar hi cuinen "choripanes" (choriç amb pa, simplement) ben bons i ponche (rom, vi i fruita). Hi conec un anglès de Manchester però que és del Liverpool i un grup de brasilenys. Entre ells hi ha dos hostessos de vol, una infermera, una ingeniera que treballa a Montevideo i un altre noi que no me'n enrecordo que feia. No han pogut viatjar i es queden a l'hostal perquè un volcà ha entrat en erupció a no sé on i l'espai aeri esta tancat. Em quedo amb ells xerrant (fent classes de portuguès) i fent el toc a la terrassa fins quasi les cinc.

Al matí següent vaig a veure en Jordi. L'empresa està a un polígon a les afores de la ciutat. El truco i una treballadora seva m'explica com s'hi arriba. Memoritzo les paraules clau (metro Cal i Canto, avenida la Paz, terminal de Buses, Panamericana i gasolinera Shell) i hi faig cap. El barri de la terminal on vaig és un barri treballador i força pobre. Està ple d'edificis vells i mig en ruïnes on hi arriben els camions amb fruita del camp. Aquí, l'agricultura i sobretot la fruita és un dels negocis més potents. Arribo a la gasolinera i després haig de caminar pel polígon fins troba la nau. En Jordi porta més de 25 anys al país i sembla que les coses li van bé. M'ensenya la fàbrica i em dóna consells per la màquina. També em diu que em pot ajudar amb qualsevol dubte que tingui. Ens despedim i vaig directe cap a Talca. Estic molt cansat i tinc unes ganes bojes de dormir tranquil a llit. Això sí, encara queda pendent una altra visita a Santiago per conèixer-la millor i visitar els llocs més emblemàtics.

FIESTAS PATRIAS

El 18 de Setembre és el dia de la festa nacional xilena. Aquest any celebren el 201è aniversari de la seva independència de la corona espanyola (l'any passat feia 200 anys i tot el país està ple de "parques" i "plazas" del "bicentenario"). El que es fa per aquests dies és (com no) menjar molt, beure encara més i passar-s'ho tan bé com poden (tenen 4 o 5 dies de festa).
Els estudiants que són de fora aprofiten aquestes petites vacances per anar a casa seva i estar amb la família. La casa on visc queda buida (si hi som tots som deu) i jo em quedo sol. Quan semblava que passaria el primer divendres de Fiestas Patrias sense veure ningú, em sona el móvil per primera vegada (me n'he comprat un de xileno) i uns benparits que vaig conèixer la setmana passada em conviden a casa seva. Viuen a només cinc minuts a peu i quan arribo la taula està plena de menjar. Provo tot el que hi ha: "empanadas de pino" (una pasta de pa que embolica carn, ceba, ou dur i una oliva -s'ha d'anar en compte amb el pinyol-), "sopaipilla" (una mena de galetes de carbassa i no me'n recordo de què més), "pebre" (una salsa amb tomata i espècies), "palta" (és una alvocat però bo, el buiden i ho fan servir de salsa), "papas" (les patates, aquí són boníssimes), "churrasca" (un pa sense llevat), fins que quasi rebento. Ens quedem fent-la petar i rient tota la nit fins que es fa molt tard i vaig cap a casa. Abans però, ja em conviden per l'endemà.
La nit següent és pràcticament calcada a l'anterior i s'afegeixen una parella amiga seva que ha vingut de Santiago a veure'ls (al marit li encanta el Barça i em diu que és seguidor de la U -la Universidad de Chile-). Al paràgraf anterior m'he oblidat de descriure el beure. Aquí, a part de cervesa (sobretot al sud hi ha molts descendents d'alemanys, alguns dels quals s'han encarregat d'el·laborar el suc d'ordi), els agrada el "ponche" (vi blanc o negre barrejat amb diferents tipus de fruita), el "terremoto" (vi blanc, granadina i gelat de pinya) i el pisco (una mena d'orujo). Aquest últim el barrejen amb cola ("piscola") o amb un succedani de llimona ("piscosauer"). En resum, de lo milloret pel mal de cap.
L'endemà uns altres coneguts m'han convidat a una "fonda" o "ramá" a un poble que es diu Cumpeo. Són una mena de barraques que es monten per les festes on s'hi fan els "asados", s'hi posa música i s'hi balla cueca (el ball tradicional xilè).

L'asado

 Aquesta "fonda" però, és una mica especial, ja que no és cap barraca sinó la casa dels pares d'una noia. Hi dinem molt bé, juguem al "trompo" (la baldufa), fem una gimcama i visitem el poble.

 Tota la colla entrant a Cumpeo

Cumpeo és famós perquè és on viu un personatge de còmic molt conegut per aquí, Condorito. Allà sí que hi ha "fondas" i cada una d'elles té el nom d'un dels personatges que surten al còmic com Yayita o Pepe Cortisona. Donem una volta per allà, juguem unes partides de "taca-taca" (el futbolín) i tornem cap a la casa. Ens hi estem fins ben entrada la nit i llavors tornem cap a Talca.

Jugant al taca-taca

A la ramada de Condorito i la seva xicota Yayita

El matí següent, la señora Marisol, l'encarregada de la casa, m'explica que em va venir a buscar durant aquests dies perquè no passés les festes sol, però que no m'hi va trobar. I només feia una setmana que era al país, la veritat és que són gent molt acollidora.