Cap a dos quarts de quatre, obren la porta d'embarcar i pujo a l'avió. Com que viatjo amb AirFrance hem de fer escala a París. Són dues hores de vol que me les passo entre dormint, llegint i mirant per la finestra. Arribat a la capital francesa (cap a les sis de la tarda), m'haig d'esperar fins les onze per allà dins fins que surti el següent avió cap a Santiago. L'aeroport és gegant, estic segur que només vaig veure una petita part, hi ha algun bar, botigues de moda cara de tot tipus, algunes Plays i fins i tot wifi, però els cabrons el fan pagar. Mato el temps caminant per allà, menjant alguna cosa, fent el toc i mirant 300 al meu portàtil. Finalment es fa l'hora i pujo al segon avió. Aquest és molt més gros, mai havia estat en un avió amb tres files de seients. A més, cada un d'ells té una pantalla amb pel·lícules, sèries, jocs i música per fer el viatge menys pesat. Estic al costat de la finestra, i a la meva dreta hi ha dues senyores xilenes. M'expliquen com és Talca, el que haig de visitar i xerrem una bona estona, fins que els tres ens posem els auriculars i ens concentrem amb la pantalla que tenim davant. Ens donen sopar i esmorzar. Tasto un vi francès durant el sopar i no en puc veure més que una copeta, és fastigós. Després de catorze hores de volar i de dormir-ne potser la meitat, aterrem a l'aeroport Arturo Merino Benítez (va ser el fundador de la Força Aèrea de Xile).
Són quarts de nou del matí (cinc hores menys que a Girona) i encara haig de passar el control d'immigració, anar a recollir la maleta grossa, i passar el control d'aliments (està prohibidíssim portar aliments de fora, el carden una multa important). Total, surto d'allà cap a quarts d'onze. Només sortir de l'aeroport, em comencen a atabalar no sé quants taxistes per si volen que em portin cap a Santiago (hi ha uns 30Km de distància), els hi dic que no a tots i pujo a un autobús que em recomana un treballador d'allà que em porta a la terminal d'autobusos de la capital. Ara només em queden 300Km cap al sud per arribar a Talca. Hi ha moltes companyies que cobreixen el trajecte Santiago-Talca, no l'encerto i n'escullo una que no és de les més bones, estic estret i mal posat al seient (porto unes quantes hores assegut) i el trajecte és fa llarg i pesat, potser més que l'avió i tot.
Talca des de dalt el Cerro de la Virgen
El Río Claro, entre la ciutat i el "cerro"
La terminal d'autobusos de Talca és can pixa: molta gent, edificis mig en ruïnes, botigues molt petites de menjar i de roba amb tots els productes amuntegats, gossos sense amo voltant pels carrers... diuen que és la zona més perillosa de la ciutat (té uns 200.000 habitants). És on va arribar la gent més pobra que venia des de Santiago i s'hi va instal·lar. A més, després del terratrèmol del Febrer de l'any passat, va quedar bastant destrossada. La primera vegada impressiona fort. Val a dir, però, que les vegades que hi he anat des d'aquell dia no he tingut cap problema. Surto d'allà carregat amb la maleta i la motxilla, pregunto com es va a la zona universitària, pujo a un mini bus destartalat de collons (ells els hi diuen micros) i baixo just davant de la universitat, que està "en toma", és a dir, ocupada pels estudiant, des del Juliol. A xilens, tot i tenir universitats públiques, estudiar els surt molt car (fins i tot més que a Girona, tenint en compte que guanyen menys) i reclamen un ensenyament públic, gratuït i de qualitat. Truco al propietari de la casa on viuré els propers mesos, i m'indica com arribar-hi. Entre que parla un castellà de Xile i que no el sento gaire bé m'equivoco de camí. El torno a trucar, em ve a buscar i em porta davant de la porta. He arribat. Són les quatre de la tarda.
La ciutat amb els Andes al fons
A l'altra banda del "cerro"
Tranquilitation! (que no és anglès!) El lleó corre, la gasela corre, però també deuen anar a fer el cafè (amb cames, no?
ResponEliminaUna abraçada,
Vicenç,